Rafael Nogueres Oller (1890 -1949) poeta i ecriptor modernista i anarquista va fundar la revista Poti-Poti la qual volia fer arribar al poble mitjançant tonades conegudes, versos escrits per ell que reflectien els costums de la societat catalana o que caricaturitzaven els politics. En la revista expressa la intenció de defensar la societat catalana dels costums forans i de fer sorgir el sentiment de catalanitat entre els adormits. Així dedica lletres als pobres, als forners, als trinxeraires...
Va col·laborà amb publicacions periòdiques com: La talla Catalana, Catalunya artística, Joventut(el primer número va sortir el 15 de febrer de l’any 1900), El correo catalán,
Fa uns anys a un grup d’amics que fèiem teatre ens va arribar a les mans un recull de poemes, segurament el mes conegut de Nogueres Oller on posa de manifest la seva gran inquietud pel tema social, titulat “LES TENEBROSES”. En vàrem fer una adaptació teatral i he volgut compartir amb vosaltres un dels seus poemes.
Aquest muntatge és de Moral, però com sia que hi ha qui es creu net de pecat i qui no s’ataleia per la perfecció de l’home, jo, Nogueres Oller, crec que ni els uns ni els altres, el tenen de veure; s’estalviaran un fàstic i una enrabiada, i jo, el haver escrit per ells.
A Barcelona
Potser dubteu, ciutats,
que us van clavegueres
per sota els empedrats?
Teniu carres, velles ciutats llatines,
que són l’escorredora de les pitjors letrines.
Jo us ho tiro a la cara. Me direu indecent...
no... no sóc poca vergonya, però me’n ric de tu, gent
que, amorrada als mugrons d’una moral mentida,
llences al botavant a qui et vol redimida!
Ah! Ciutats!... us conec!... Sé que gasteu
l’ampul·lós enfarfec de grans senyores
i fetes unes castes putageu;
mes, si algú us recrimina: l’immoral!... Aleshores
tres xatos se li encaren, que fan de gos,
pel lucre del terroset de sucre!
Sé que vosaltres tot ho voleu bufó.
No us fa pas res que sia de terrissa.
Bufó... Bonic!... Aquesta és la qüestió!...
Beveu el vici en calze de dir missa;
poseu al crim, mantell d’emperador!...
Flaquesa d’esperit pren paper d’ardidesa.
La ignorancia fa el sabi, ja que és precís saber.
I que me’n donaria d’estranyesa
si allà al Pla de Palau, o en qualsevol carrer,
un ciutadà a grans crits, amb la major franquesa,
digués com per exemple: “Jo, en Nogueres Oller,
m’estic morint de fàsctic, de misèria o el que fos!...”
Què diria la gent!... S’ha de fer el poderós.
Tots plegats composem la comèdia humana!
Cal semblar més maco del que s’és en veritat!...
I tu, Barcelona, mala catalana,
na pateixes molt d’aquesta “enfermetat”!...
I no t’ho dic per gosar-ne en ta ferida...
Parlo, perquè t’estimo, encara que tu, Ciutat,
m’explotis dia i nit, fent-me una vida
de poc sol i disgustos, poc pa i força humitat!...
Parlo amb el cor. No ens coneixem de quatre dies;
ja fa vint-i-cinc anys que visc amb tu.
Puc i dec ser sincer, sobren les cortesies,
que qui parla en comú, no fereix a ningú!...
Si no et tingués amor, al meu mode de veure,
faria uns quants sonets quan em vindria a tomb,
flors i violes, saps?... Me clavaria a jeure,
i tu em faries mestre, fent-me immortal al món
Mes, jo no vull dormir!... Jo vull bregar!... Escriure
perquè tu, Barcelona, coneguis mon esperit.
En els temps que còrren, dir lluitar vol dir viure;
i jo vull els pulmons plens de fe i de delit!...
Armat de paciència i sies educada;
el que et diré fa temps que ho tinc al coll.
Llegeix serenament. Ma lletra esgarrapada
i el desnivell dels versos, proven que em surt a doll,
sense posa ni temps per fer-la perfilada.
Si t’encens, podré dir que hi ha molta aigua al moll;
si t’avorreix, que estic com tu, avorrit;
i si no em fessis cas, que ja ho sabia, dona,
que no puc ser per ara, ton autor preferit!...
Jossie Casanovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada