dimecres, 1 de juliol del 2009

Jacint Verdaguer - Televisió de Catalunya

Acabo de veure aquest programa i he pensat que si alguna persona no l'havia vist, era interessant
BONES VACANCES

Jacint Verdaguer - Televisió de Catalunya

dimarts, 2 de juny del 2009

HEM ACABAT UN CURS - FINS EL PROPER!

M’agradaria fer un resum del meu "recorregut" per l'Escola i no m’és pas gens fàcil.

Recordo la primera vegada que la vaig trepitjar, ara fa quatre anys (una mica com el peix fora de l’aigua) i aquest desig que ha anat creixent dia rere dia de quedar-m’hi!

He aprés a llegir submergint-me en les lletres, a recol·locar d’una manera més coherent cada paraula, a concretar l’expressió d’un pensament... i tantes i tantes coses!

També he gaudit d’aquesta passejada per les lletres amb el company i companyes de “cursa” i amb els guies extraordinaris que ens hi han acompanyat..

Quan la vida, gairebé ens dóna un ensurt a cada revolt, és molt reconfortant trobar un racó tant planer i tant ple a la vegada, que encara que només ens aculli una estona cada setmana ens ajuda a desconnectar del bagatge quotidià, a vegades un xic massa feixuc i a obrir una petita escletxa per on ens entra l’aire fresc.

Penso que tothom hauria de disposar d’unes hores per fer alguna cosa que els agradés i els omplis i el/les que som aquí hem d’estar content/contentes d’haver-ho pogut aconseguir.

Estic envoltada d’unes persones que han fet uns treballs tan bons que poc queda per afegir, però no voldria acabar aquest curs, sense donar les gràcies a l’Escola, als professors i al company i companyes per tota aquesta evocada d’informació, emocions i sentiments que hem pogut anar compartint durant tots aquests mesos.

Sense adonar-nos-en, s’ha acabat el curs. No us sentiu una mica més rics que quan el vam començar? Jo, us puc assegurar que Sí.

Amb aquestes imatges, us vull fer arribar el meu desig d’un bon estiu i un A REVEURE ben aviat.




I tant que refarem aquest cercle! i ben segur que serà més gran!


Jossie Casanovas


ESPARTERO VERSUS F. DE LESSEPS

L’INDEPENDENT de Gràcia 8 de maig de 2009 - OPINIÓ

August Bernat, veí de Lesseps


El general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, també conegut com el Duc de la Victòria, fou el president del Consell de Ministres espanyol i va arribar a cap d’Estat com a “Regente” durant la minoria d’edat de la reina Isabel II.

Un cop arribat al poder va governar de forma dictatorial provocant nombrosos aixecaments en diversos punts de l’Estat espanyol, Barcelona no en va quedar pas al marge. El 1842 la Junta de Barcelona va decidir enderrocar la Ciutadella, que representava el símbol del domini tirànic de Felip V sobre Barcelona i Catalunya. Aquest acte desagradà profundament el govern de l’Estat. A més Espartero va imposar unes polítiques fiscals que amb un aranzel lliurecanvista afavoria les importacions angleses en perjudici de la indústria catalana. Per si això encara fos poc, s’hi va afegir l’exigència d’una lleva forçada. Tot plegat va acabar amb la paciència dels barcelonins que es varen revoltar. La reacció d’Espartero fou desmesurada ja que el 3 de desembre del 1842 va fer bombardejar Barcelona de manera indiscriminada des del castell de Montjuïc, i la ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una brutal repressió. Va ser en aquestes dures circumstàncies que Ferdinand de Lesseps fou nomenat cònsol de França a

Barcelona, on hi va restar durant 6 anys. Lesseps va organitzar l’assistència per a la colònia francesa resident a Barcelona, però en adonar-se de la magnitud de la repressió la va fer extensiva a tothom que la necessités.

Valent-se de la seva condició de diplomàtic, va negociar amb els caps de la repressió aconseguint aturar els bombardejos, alliberar nombrosos detinguts i rebaixar la quantiosa multa que es volia imposar a la ciutat. Aquests fets van propiciar que uns anys després, Barcelona, en agraïment a la seva decidida intervenció, dediqués a Ferdinand de Lesseps una de les places més grans i emblemàtiques de la ciutat.

El canal de Suez no es va inaugurar fins l’any 1869.

Resulta, però, que els diferents ajuntaments de Barcelona, incloent-hi l’actual, més pendents de no fer res que pugui molestar Madrid que no pas de fer valer la pròpia autoestima i dignitat, sempre han amagat o dissimulat el veritable motiu pel qual la ciutat va decidir dedicar-li una plaça a Lesseps.

Així, doncs, al final de la dictadura franquista, quan es varen catalanitzar i “mig democratitzar” les plaques dels carrers de Barcelona, va ser l’obertura del canal de Suez el que va figurar a les plaques de l’esmentada plaça, i no el seu veritable motiu.

El gest de Lesseps vers la ciutat i els seus habitants en uns moments com aquells, és molt d’agrair, i per això es va posar el seu nom en la que ja es preveia que amb els anys havia de ser una gran plaça (no la que tenim ara, sinó la que vindrà en un futur proper, i en la que s’esmenaran els bunyols actuals), crec que amb aquest gest, el que podríem considerar un deute vers la figura de Lesseps, queda suficientment satisfet. Malgrat tot, i per si algú considera que cal anar encara més enllà, penso que per no escamotejar més la realitat històrica, caldria que, fos quin fos el projecte, hauria d’anar acompanyat d’un text explicatiu deixant molt clar que Barcelona no li ha d’agrair a Ferdinand de Lesseps la construcció del canal de Suez, però sí, el fet d’haver-la deslliurat d’uns bombardejos salvatges contra la seva població civil ordenats des de Madrid.


Jossie Casanovas

dilluns, 11 de maig del 2009

AL VENT - RAIMON

diumenge, 10 de maig del 2009

EL RETORN AL PIRINEU - (any 1839) - lliçó 24

La seva vida s’havia anat esquinçant a bocins. Tot el que estimava, tot pel que havia lluitat, s’ho havia empassat aquell monstre de ferralla. D’això fa ja molts anys, però per a ell, el rellotge havia deixat de funcionar aquell vespre, quan va sonar el telèfon i una veu fonda i trencada li comunicà l’accident.

Des d’aleshores, viure se li va convertir en una tasca feixuga i excessivament llarga.

S’havia traslladat a un petit poblet vora el mar i allà s’hi passava hores i més hores, com si esperés que una onada l’atrapés per sempre o li portés una resposta. I un bon dia, aquesta resposta per fi va arribar. Estava, com sempre, mig endormiscat amb el cap ple d’imatges que a poc a poc s’anaven esborrant i que ell s’esforçava en redibuixar una i una altra vegada per tal de mantenir-les el més vives possible, cosa que cada cop li era més difícil d’aconseguir. De cop va obrir els ulls i en l’illot que hi havia al seu davant, mar endins, li va semblar que una onada hi havia deixat suaument alguna cosa que es movia. Sense pensar-s'ho es va tirar a l’aigua i va arribar esgotat fins a l’illot on efectivament, s’hi va trobar un infant d’uns tres o quatre anys plorant completament abatut i desconsolat. Encara li van quedar forces, però, per dir alguna cosa que li va fer esbossar un tímid somriure. El va abraçar ben fort i se li va quedar adormit als braços. Al cap d’una estona i quan el cel es començà a enfosquir, se’l va col·locar a l’esquena i va reprendre el camí de tornada i encara amb el nen ben adormit se’l va endur cap a casa. “Demà, ja decidirem que fem” , va pensar. Era incapaç de prendre cap decisió. Estava massa cansat, massa confús, perquè també s’havia obert la porta a un sentiment que li agradava i l’espantava a la vegada.

A partir d'aquell moment va treure la vida del fons del calaix on l’havia arraconada tants anys i la va compartir amb aquell noiet que també ho havia perdut tot menys aquell amor que havia anat arrossegant amb ell fins que va trobar la persona a qui poder-li oferir.

Jossie Casanovas

LA MÀGIA DE LES PARAULES


Havia començat diversos escrits, però una idea m’empenyia amb força per sortir i no em deixava concentrar. Un esborrany, un altre... fins que al que final, i com que cada vegada crec menys en la casualitat, la vaig deixar sortir.
Aquesta idea no era altra que aquell recull de paraules que un personatge extraordinari va utilitzar per crear una situació tant meravellosament inversemblant i real a la vegada.
Que un pare sigui capaç de capgirar tot l’odi i l’horror d’un camp de concentració, fent-ho viure al seu fill com un joc, on han d’anar salvant diferents paranys pr guanyar el premi final, això sí que és màgia i difícilment superable. Suposo que tothom sap ja que estic parlant de “La vida és bella”.
La qüestió que jo em plantejo en aquests moments, és, si una situació tant dramàtica i d’una dificultat tant extrema, seria capaç d’obrir de bat a bat la porta a aquesta màgia que tots portem a dintre i que tantes i tantes vegades ens fa por deixar sortir. M’ha semblat que podia ser una bona reflexió.

Jossie Casanovas

divendres, 1 de maig del 2009

L'ESCOLA DE LA DONA CELEBRA ELS SEUS 125 ANYS

L'any 1909 Francesca Bonnemaison, creava a Barcelona la Biblioteca Popular per a la Dona que fou la primera biblioteca de dones d’Europa. En la Barcelona d’aquella època, quan l’oferta cultural per a les dones era molt restringida; l’Institut de Cultura Popular, adscrit a la Biblioteca, acostà la cultura a les dones, tot oferint un ensenyament que les preparava professionalment. El nombre d’associades i matriculades va arribar a ser de 30.000 per curs.

Quan vaig acabar el Batxillerat era la persona més feliç del món. Estudiava francès, alemany i quatre nocions de màquina, correspondència i tot allò que algunes de les meves companyes ja havien aprés perquè havien fet Comerç.

Vaig començar a treballar i va arribar l’hora de fer el servei social (en aquest mateix lloc, on som ara), Va ser aquí on “las juventudes españolas” ens havien de preparar per a ser bones esposes i “las mujeres fieles y sumisas de un mañana” que es faria etern. Però també va ser aquí on per primera vegada vaig sentir parlar de l’Escola de la Dona. Sempre comentaris positius sobre aquesta Institució i de l’impuls tan important que va representar en uns moments ben determinats especialment pel paper que “maljugava” la dona en una societat aferrada a les seves arrels parcials i discriminatòries. Explicaven que s’hi aprenia a cosir, a brodar, a cuinar i totes aquelles coses que a mi no m’agradaven gens ni mica. No deia res, perquè les veia tant entusiasmades! però pensava: “No m’hi trobaran pas mai a mi en aquesta Escola”. A mi el que m’agradava era llegir i escriure i aprendre, però no pas a cosir. Això ja ho feien la meva àvia i la meva mare i per cert, força bé.

Van anar passant els anys i vaig decidir que la primera cosa que faria quan em jubilés (en aquest cas va ser prejubilació – vaig guanyar un parell d’anys), seria aprendre el català. Així ho vaig fer. Nivell B, Nivell C i ja no em va venir de gust fer el D. Un temps abans m’havien parlat d’un Centre que era una donació de Francesca Bonnemaison. Havia sentit parlar d’ella i em va agradar la idea de fer-hi alguna cosa. M’hi vaig apropar un dia i encara no havien obert portes. Van passar dos o tres anys i quan vaig acabar el català hi vaig tornar. Quina sorpresa no seria la meva, quan em vaig assabentar que aquell Centra era L’ESCOLA DE LA DONA!!! Per molt que el seu nom fos Francesca Bonnemaison.

Vaig demanar quins cursos feien, una mica per aprofitar el camí i em va sorprendre que hi havia alguna cosa més que costura, cuina, planxa, etc. etc. i precisament un dels cursos era de “Lectura i Escriptura” en català! He de reconèixer que tot pujant Via Laietana em vaig anar mirant els papers i vaig decidir que aquell curs em matricularia en aquesta assignatura. “Hi podré entrar? Com serà la professora?” i les companyes?”

D’això farà ja quatre anys. La primera “companya” que vaig conèixer, va ser un company. Nova sorpresa i ben agradable, estava obert també als homes.... No m’agraden les discriminacions. La segona “descoberta” va ser la professora, que avui considero ja Amiga, no dic el nom, no vull que se m’enfadi, però les que em coneixeu ja sabeu de qui estic parlant. És capaç de donar l’empenteta quan et quedes endarrerit, d’oferir la mà quan es fa feixuga “la pujada” , té tot allò que la fa una gran persona i a la vegada és una extraordinària professional. Les altres descobertes ja van ser progressives, moments entranyables de lectura de poemes, de sortides, de xerrades amb autors dels llibres que havíem anat treballant, etc. etc. No voldria acabar sense parlar, del professor que ens ha acompanyat els darrers cursos, sempre trempat i amb tanta paciència i de la resta de companyes amb les que hem anat compartint tota mena de sentiments i emocions. M’agradaria destacar-ne una en especial, que ens ha demostrat que tot és possible i que avui la tenim fent el Camí de Santiago.

Potser m’he allargat una mica massa. Potser no m’he centrat en tot el que va ser capaç de fer aquesta Escola ara fa 125 anys, però penso que en aquells moments es va encendre una flama amb molt pocs recursos i moltes traves, que avui, continua encesa i no deixarem que mai s’apagui. El meu petit testimoni és que hi he arribat tard, però d’aquí ja no me’n mou ningú!

Gràcies Francesca i gràcies a totes les dones que amb el seu esforç, han fet possible que jo avui pugui escriure aquestes paraules.


Jossie Casanovas