Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit, contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades!...
Ens preguntàvem com eren!!! Si els poguéssim visitar!... i per què ens atreia tant la seva inquietant i a la vegada plàcida i modulada presencia.
Per Setmana Santa ens reuníem una altra vegada i aleshores ben abrigats tornaríem a mantenir aquelles xerrades silencioses amb els nostres petits/grans amics. En aquesta època de l’any, com que tot era més fosc, els estels eren més vius i ens atrapava encara més la seva màgica presencia.
Però quan de veritat vam quedar fascinats va ser quan vam fer a mitjans d’octubre, la travessa pel desert del Sinaí fins arribar al Monestir de Santa Catalina al peu de
Durant el dia el cel es convertia en un sol gegantí que cremava tot el que trobava, però a la nit començaven a sortir els nostres petits/grans amics fins que omplien tot l’espai.
Mai havia vist un cel tant ple de petits brillants. Només calia allargar la mà i semblava que el podíem arribar a tocar.
Els pocs monjos del Monestir es mofaven del nostre deliri. Per a ells quan s’amagava el sol, començava el problema, tot i que hi estaven avesats, en aquell lloc no hi havia arribat encara l’electricitat, i això els hi provocava més d’una dificultat, però nosaltres, embaladits, esperaven amb impaciència una nit darrera de l’altra que tornessin els nostres amics.
Quan vam marxar tots teníem la impressió que un trosset nostre s’havia quedat en aquell paratge tan inhòspit com fascinant.
Els he buscat moltes vegades, en nits d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu, en diferents indrets, però no els he tornat a veure. Aquells estels viuen en el desert i ja m’he convençut que mai els podré trobar en cap altre lloc.
Jossie Casanovas
3 comentaris:
Que bonic és el que has escrit. No sols pel que narres i descrius, sinó pel contingut, ja que invita a una reflexió. Davant d'aquesta immensitat, bellesa i ordre, com podem tenir dubtes?
Quin privilegi poder gaudir del record dels teus petits/grans amics.
jossie, jo també he tingut la sort de poder gaudir d'aquests petits brillants. Va ser creuant el Llac Nasser,aquell gran pantà format per l'aigua del Nil, durant tres nits de setembre de 1996. No he tornat mai més a veure un cel amb una llun tan resplendet.
Publica un comentari a l'entrada