Gràcies M.Carme Juan

Aquests comentaris encoratgen a seguir treballant i esforçar-nos, encara una mica més.
L'he volgut publicar, perquè la frase és molt bonica. Les paraules són només eines que cal saber utilitzar i la M.Carme ho ha fet molt i molt bé!...

"Al capvespre es va recolzar a la butaca on ella, esgotada, s'havia adormit i li va acaronar el rostre. Només se sentia el xiuxiueig de l'aigua al brollador del jardí d'aquella casa tant estimada que a l'albada haurien d'abandonar.

Amb paraules tant boniques les històries surten soles!

M.Carme Juan"

Jossie Casanovas

EL VELL TRAMVIAIRE - Una altra historia

La Maria i en Joan, es van conèixer a la feina. Ell era l’ajudant del comptable i ella la secretària... de la secretària... del secretari del Consell d’Administració.

D’en tant en tant coincidien a l’hora d’esmorzar, un cafè dolent d’una màquina prejubilable i un petit entrepà embolcallat amb paper de plata.. A poc a poc aquelles coincidències van deixar de ser-ho per convertir-se en trobades esperades. A les 10’30h. en punt tot dos feien cap, a la màquina.

Ell vivia a Sant Andreu i ella al barri de Gràcia. El lloc on treballaven era a prop de la Plaça de Sants.

En Joan anava a treballar amb el seu 600 que encara feia olor de nou i la Maria agafava el metro fins que en Joan li va dir un grapat de petites mentides: que havia d’anar a Gràcia a no sé què, que li anava bé pujar pel carrer Gran..., és ben igual això no varia la nostra historia, el cas és que a partir d’aquell dia en Joan cada matí a les set, esperava la Maria davant de casa seva i junts marxaven cap a Sants. Sense ni adonar-se’n van anar compartint tantes coses que un ja no podia fer res sense l’altre. Així van passar uns anys plens d’il·lusions que alimentaven un futur encara llunyà, fins que de cop, tot es va desballestar.

La Maria va agafar una malaltia que se la va endur en quatre dies i en Joan es va anar assecant com una flor els darrers dies de tardor. Per ell havia començat un hivern que cada cop era més fred i més fosc,.

Als matins seguia fent la mateixa ruta i s’aturava davant la porta de casa de la Maria esperant que baixés..., al cap d’una estona arrencava com podia, el vell 600 i anava cap a la feina.

Un bon dia, va decidir que ja no podia aguantar més. La vida li era massa feixuga sense la Maria i pensava, que no tenia cap sentit continuar sol, aquell camí que havien encetat junts. Va escriure una nota on explicava el seu estat al seu germà i va sortir de casa amb la idea clara de no tornar-hi.

Va passar, com sempre, per casa de la Maria. Aquest cop, però, no es va aturar, només es va girar per veure-la per darrera vegada!... En aquest lapsus de temps, va haver de trepitjar a fons el fre que no va respondre fins passats uns segons que li van semblar segles, allà al davant de cop li va aparèixer una nena, que un cop el vell cotxe es va aturar, estava estirada a terra. Va baixar com un boig, si va apropar i la nena li va fer un somriure. “No t’espantis, home” li va dir, “que no m’has fet res, només que en veure que miraves aquella casa amb tanta insistència, m’ha estranyat, he pensat que passava alguna cosa, jo també m’he aturat, he relliscat i he caigut, però tu ni m’has tocat”. En Joan pàl·lid, esgarrifat, trist i content a la vegada, li va preguntar el seu nom. “Em dic Maria i tu?”. “Jo em dic Joan” va respondre, i la Maria va continuar: “En aquesta casa que tu miraves hi vivia la meva tieta que tenia un molt bon amic que es deia com tu, però la tieta es va morir i ara la seva mare i els seu germà estan molt tristos i per això he vingut, per passar amb ells aquestes vacances. El problema és que aquí no hi tinc cap amic... que ho voldries ser tu?” En Joan la va abraçar i la va acompanyar a la casa. No hi havia entrat mai. Va seure una estona, va explicar que havia passat i en sortir la Maria li va fer un petó i una abraçada. Quan ja era a punt de pujar al vell 600 li va fer un crit: “Joan... demà quan pleguis, per què no em vens a buscar i donem una volteta amb el teu cotxe?”, “Fins demà” va dir en Joan i se’n va anar corrents cap a casa per estripar aquella nota que ja mai no llegiria ningú.

Jossie Casanovas

Algunes de les moltes paraules que m'agraden

Xiuxiueig
Acaronar
Recolzar
Brollador
Capvespre
Albada

Jossie Casanovas

Resum de l’article de Jaume Cabre: “L’extinció de l’àliga del bec ample"

Darrerament sembla que ens hem anat conscienciant que hi ha una sèrie d'espècies en perill d'extinció i s'està fent un gran esforç per impedir-ho, però hi ha un altre tema que ens hauria de preocupar, i molt, perquè també perilla la seva supervivència. M'estic referint a la nostra llengua. La llengua identifica un poble i l'extinció de qualsevol llengua representa la pèrdua de l'essència d'un col·lectiu de persones i evidentment, d'un poble...

A finals del segle passat, malauradament vàrem poder viure aquesta realitat. A l'illa KRK va morir Tuone Udaina i amb ell la llengua dàlmata ja que ell era l'última persona que encara la parlava. Amb la seva mort, la llengua va desaparèixer per sempre.

Hi ha una política lingüística que cal tenir molt en compte i sobretot s'ha d'estar alerta perquè encara està amb més perill d'extinció i té molta menys força, una llengua que no està sota la "protecció" d'un estat.

Jossie Casanovas

CORRELAT

Quan vaig conèixer l'Eusebi sempre estava rient, sempre enfeinat, bon amic de tothom. Allà on se'l necessitava, allà que hi arribava ell avanç que ningú! Tothom l'estimava. Dels seus llavis mai sortia un "no". Al capvespre se'l podia veure assegut en un vell balanci al porxo de casa seva, escoltant música, llegint un llibre o cantussejant una d'aquelles cançons que tant li agradaven del vell cinema.
Se n'anava a dormir tard i es llevava ben aviat "per començar am bon peu el dia", com sempre deia.

Vaig haver de marxar una bona temporada i quan vaig tornar no vaig veure l'Eusebi. Primer no en vaig fer massa cas... i havia tanta gent per veure!... però finalment vaig preguntar per ell perquè m'estranyava no haver-lo vist rondant pel poble o a casa seva (era pràcticament impossible passar un dia sense veure l'Eusebi). Aleshores em van explicar que havia estat "tontejant" amb una noieta del poble. Ell deia que eren molt bons amics i que s'ho explicaven tot. Corrien junts pels camps i els boscos de l'entorn sempre amb la rialla als llavis. La Roser, així es deia la noia, un bon dia va marxar, li havien ofert la possibilitat de fer uns estudis a Barcelona durant un any. S'anaven escrivint i s'explicaven les coses... potser no totes.
La darrera carta, l'Eusebi no la va contesta. Pensava: " Quan arribi a casa ja l'escriuré" ... "demà, que avui estic molt cansat..." i així anaven passant els dies. Cada vegada arribava més tard a casa, ensopit i mig endormiscat. Ja no escoltava música, ni se'l veia al porxo, tenia que fer la feina de casa, no podia perdre el temps!...
Quan acabava estava tan esgotat que posava el cap al coixí i es quedava adormit, mentre pensava: "demà..."

Jossie Casanovas

Poemes que m'agraden

Dos poemes de M. Martí i Pol

QUASI CANÇÓ DE BRESSOL

Potser vindrà la son a despertar-te
i pensaràs: “que estrany, la son desvetlla!”
Llavors tots els colors de la tendresa
t’esclataran al fons de la mirada
i somriuràs com potser no recordes
haver somrigut mai, perquè les coses
ja no seran mai més fosques ni tristes.
No et parlo pas de mort, sinó de vida,
germà petit, amic, que amb ulls de somni
mires tan lluny com pots sense espantar-te,
perquè has crescut vorejant el silenci
i qualsevol no-res et meravella.
No et parlo pas de mort, sinó del ritme
D’una veu dolça i unes mans amigues
-la teva veu, les teves mans tal volta-
que gronxen una barca que s’allunya
per sempre més d’angoixes i misteris.
Aquestes són, per més que te’n sorprenguis,
les quietuds enceses i els prodigis
que has après sol, aquesta és la bellesa
que ja mai més ningú podrà robar-te.
Ara una son manyaga et ronda els llavis,
una altra son que només tu coneixes;
dorm, companyó d’anhels i d’esperances,
a l’horitzó hi ha un devessall d’estrelles
i totes són per tu, que les somies

LES PARAULES

Mai no es recorre cap camí debades,
cada gest, cada mot ens configura
i, a poc a poc, construeix l’edific
i d’aquell jo sorprenent i necessari
que és l’únic mirall cert que ens representa.

Mars i pluges i vents no ens modifiquen
si no volem nosaltres, i no ens salva
del risc de créixer creure en meravelles
ni confiar, desvalguts, en els altres.

Només vivint i acceptant la feixuga
càrrega del que som, sense renúncies,
podrem tal volta convertir en paraules
plenes de llum, neguits i defallences

Jossie Casanovas

Poemes que m'agraden

A UN ROSSINYOL DE VALLVIDRERA

Jacint Verdaguer

Vil·la Joana, a Vallvidrera on va passar els darrers dies J.Verdaguer.
L'any 1963 s'hi va inaugurar el MUSEU-CASA VER DAGUER

Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa
l'he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l'aigua:
cantaves l'amor a Déu,
l'enyorament de la pàtria,
los misteris de la nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta que viu
de cançons i de becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixis eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia.

Jossie Casanovas

:

Poemes que m'agraden

INICI DE CÀNTIC
EN EL TEMPLE

Salvador Espriu


Salvador Espriu i Raimon quan donaven forma al disc

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç, comencem a segar
el blat madur, i amb ell, les males herbes”.

Ah! Joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!.

Però hem viscut per a salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàrem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims,
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble”.

Jossie Casanovas

LLiçó 4 - Salvar un poema!...

M'és molt difícil salvar només un poema. En podria escollir de tants i tants poetes que m'agraden!... però si només en puc escollir un, serà de l'Ignasi Iglesias. Vaig trobar aquest llibre de poemes de l'any 1930 amb autògrafs de l'autor a la biblioteca del meu avi. Havien estat amics quan eren joves i sempre me n'explicava histories. De gran vaig rellegir la seva obra i aquest poema em va fer sentir quelcom d'especial per això l'he "volgut salvar".

SOL D’AMOR

Sembla que vegi el sol, quan veig la mare!
la llum que va apagar-se en morí el pare
brilla avui en el cor i en els ulls d’ella,
que viu vessant tendreses pel seus fills,
guiant-los i apartant-los de perills,
amb tot i ser ja vella.

Prop seu, quan m’acarona o reconvé,
respectuós i humil, em sento infant;
i tots els meus anhels d’amor i bé
floreixen en sos llavis, tremolant,
amb el seu parlar dolç, que és mon encant.

I l’escolto seguint-la amb la mirada,
com a la llum del dia el gira-sol,
mentre ella, com a mare enamorada,
quan tinc l’ànima trista i emboirada,
em torna l’alegria i el consol,
deixant-me encoratjat per vèncer el dol.

Qui pogués enjoiar-la, triomfant,
amb les flors d’una forta joventut,
retornant-li, amb l’olor vivificant
la força i la salut
que, de tant estimar-nos, ha perdut,
i eternitzar sa vida i son consol,
fent sempre a vora seu de gira-sol!

Tot i enyorant la llum del cor del pare,
sembla que veig el sol, quan veig la mare!

Jossie Casanovas

Pensant en el Petit Príncep

Ens heu demanat un conte i això és el que ha sortit:
El sol cremava com les brases enceses d'aquella llar de foc que ara, tant enyorava i quan tip i avorrit de cremar-ho tot, s'amagava, de cop apareixia ella, rodona, blanca, freda i li glaçava l'ànima.
Era conscient que estava sol, perdut en una desolació absoluta, però esgotat com estava de donar voltes i més voltes, tornant sempre al mateix lloc, finalment va caure rendit i es va endormiscar.
Va despertar-se quan tímidament el seu "enemic" es disposava a llevar-se i a cremar tot el que estava al seu abast, però aquest cop res era igual, el cel aquell dia dibuixava milers de formes captivadores en una sorra més neta i polida que de costum...
"Alguna cosa passa..." va pensar i tot seguit aparequé "ELL", amb el seu esguard transparent i a la vegada aspectant...
Es van observar una bona estona, fins que finalment "ELL" va trencar el silencia amb aquella frase contundent: "Si et plau... dibuixa'm un xai!".
Sí, ja ho sé, ben segur que és una imatge creada per una ment enterbolida en un paratge desolador, però és tan intensa i tan enriquidora que seria bo tenir-la més present.
També sóc conscient que no he escrit un conte, però no podia treure'm aquesta idea del cap i després d'embrutar més d'un paper i més de dos, he decidit que si tant punyia per sortir, és que ho havia de plasmar d'alguna manera i així ho he fet.

Jossie Casanovas

JA TENIM UN NOU BLOG

Hola,
Ànim ja tenim el blog, ara "només" cal que l'anem omplint i entre tots fem un blog tan bonic com el de l'any passat. Ens costarà una mica... però ho hem de fer!....
La meva adreça és: jcll-narracions

Jossie