- Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar.
- ... renyides amb aqueixa civilització que et migra, t'escanyoleix i et deshonra?
- I tu, bosquerola com ets, ¿sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l'esporgador?
- Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
- Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberon; cap d'ells beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra;¿i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l'aigua d'una manguera? La manguera que t'hauria de regar a tu és la del núvols, és la del temporal que trona, udola i llampega, baixant dels Pirineus.
- Allí te'n farien d'afalacs los tramuntanals de tres dies; te'n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb te cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s'adorm.
CORATGIA - Caterina Albert (Víctor Català)
- ... davant d'aquell vívid serrellet d'herba fina que nia entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca de poesia, de poesia sempre renaixent, l'eixorquia insensible i incurable del seu botxí.
Hi ha un objecte que m’atrau amb una força extraordinària i no vol pas dir que sigui ni molt car, ni gens especial, ni difícil d’aconseguir...
És un objecte a l’abast de qualsevol, ja que n’hi ha de tots preus, de totes mides i qualitats.
És tracta d’una senzilla esfera del món.
Quan la veig a l’aparador d’algun establiment, m’hi quedo una estona, bocabadada i amb una sensació difícil d’explicar.
Me la podria comprar? I tant que sí... però mai he entrat a comprar-la, potser el meu inconscient no vol esvair aquesta il·lusió.
Em recordo ara, de la famosa frase de la Mafalda, quan mirant-se el món, l’embena per una banda i com explicació diu: “le duele el Africa”. (Avui l’hauria d’embenar tot!...).
En aquesta “pilota” més o menys gran (la mida no en té cap d’importància) hi ha reflectides les veritats, les mentides, les guerres, els terratrèmols, les pors, la gana, les inundacions, les malalties, les angoixes, però també, les il·lusions, les alegries, l’Amor i tantes i tantes emocions, fets i circumstàncies!...
Lamentablement el que menys hi trobem, i us puc ben assegurar que m’esforço per trobar-ne encara que només sigui una petita guspira, és la PAU... Costa de trobar!...
Ens parla de lluitar, de relliscar, de tornar-se a aixecar, de viure, de morir de renéixer i de seguir...
Tothom diu que l’estima, però tothom se n’aprofita, tothom l’explota, tothom la malmet.
És quasi un miracle que malgrat tot, ella encara ens aixoplugui sota un mantell protector i ens faci el regal de deixar-nos gaudir de tantes meravelles que encara no hem acabat de malmetre.
És un poema del llibre Musa Rústica de Felip Graugés
En el pròleg del llibre, Marià Manent diu: "Felip Graugés va arribar a la ciutat quan encara era molt jove, venia d'un llogarret perdut en altes planures.Llegia, escrivia; en la seva rústica soledat l’acompanyaven Verdaguer i Francis Jammes, Carner i Guerau de Liost..."
Rafael Nogueres Oller (1890 -1949) poeta i ecriptor modernista i anarquista va fundar la revista Poti-Potila qual volia fer arribar al poble mitjançant tonadesconegudes, versos escrits per ell que reflectien els costums de la societat catalana o que caricaturitzaven els politics. En la revista expressa la intenció de defensar la societat catalana dels costums forans i de fer sorgir el sentiment de catalanitat entre els adormits. Així dedica lletres als pobres, als forners, als trinxeraires...
Va col·laborà amb publicacions periòdiques com: La talla Catalana, Catalunya artística, Joventut(el primer número va sortir el 15 de febrer de l’any 1900), El correo catalán, La Vanguardia i Las Noticias.
Fa uns anys a un grup d’amics que fèiem teatre ens va arribar a les mans un recull de poemes, segurament el mes conegut de Nogueres Oller on posa de manifest la seva gran inquietud pel tema social, titulat “LES TENEBROSES”. En vàrem fer una adaptació teatral i he volgut compartir amb vosaltres un dels seus poemes.
Aquest muntatge és de Moral, però com sia que hi ha qui es creu net de pecat i qui no s’ataleia per la perfecció de l’home, jo, Nogueres Oller, crec que ni els uns ni els altres, el tenen de veure; s’estalviaran un fàstic i una enrabiada, i jo, el haver escrit per ells.
A Barcelona
Potser dubteu, ciutats,
que us van clavegueres
per sota els empedrats?
Teniu carres, velles ciutats llatines,
que són l’escorredora de les pitjors letrines.
Jo us ho tiro a la cara. Me direu indecent...
no... no sóc poca vergonya, però me’n ric de tu, gent
que, amorrada als mugrons d’una moral mentida,
llences al botavant a qui et vol redimida!
Ah! Ciutats!... us conec!... Sé que gasteu
l’ampul·lós enfarfec de grans senyores
i fetes unes castes putageu;
mes, si algú us recrimina: l’immoral!... Aleshores
tres xatos se li encaren, que fan de gos,
pel lucre del terroset de sucre!
Sé que vosaltres tot ho voleu bufó.
No us fa pas res que sia de terrissa.
Bufó... Bonic!... Aquesta és la qüestió!...
Beveu el vici en calze de dir missa;
poseu al crim, mantell d’emperador!...
Flaquesa d’esperit pren paper d’ardidesa.
La ignorancia fa el sabi, ja que és precís saber.
I que me’n donaria d’estranyesa
si allà al Pla de Palau, o en qualsevol carrer,
un ciutadà a grans crits, amb la major franquesa,
digués com per exemple: “Jo, en Nogueres Oller,
m’estic morint de fàsctic, de misèria o el que fos!...”
Què diria la gent!... S’ha de fer el poderós.
Tots plegats composem la comèdia humana!
Cal semblar més maco del que s’és en veritat!...
I tu, Barcelona, mala catalana,
na pateixes molt d’aquesta “enfermetat”!...
I no t’ho dic per gosar-ne en ta ferida...
Parlo, perquè t’estimo, encara que tu, Ciutat,
m’explotis dia i nit, fent-me una vida
de poc sol i disgustos, poc pa i força humitat!...
Parlo amb el cor. No ens coneixem de quatre dies;
ja fa vint-i-cinc anys que visc amb tu.
Puc i dec ser sincer, sobren les cortesies,
que qui parla en comú, no fereix a ningú!...
Si no et tingués amor, al meu mode de veure,
faria uns quants sonets quan em vindria a tomb,
flors i violes, saps?... Me clavaria a jeure,
i tu em faries mestre, fent-me immortal al món
Mes, jo no vull dormir!... Jo vull bregar!... Escriure
perquè tu, Barcelona, coneguis mon esperit.
En els temps que còrren, dir lluitar vol dir viure;
i jo vull els pulmons plens de fe i de delit!...
Armat de paciència i sies educada;
el que et diré fa temps que ho tinc al coll.
Llegeix serenament. Ma lletra esgarrapada
i el desnivell dels versos, proven que em surt a doll,
sense posa ni temps per fer-la perfilada.
Si t’encens, podré dir que hi ha molta aigua al moll;
Estic totalment d'acord amb la reflexió que fa Josep Pla (138-142). La meva reflexió molt més modesta, és que aquesta llegenda alimenta una il·lusió que "passa molta gana". La il·lusió és fonamental i quan ens toca amb la seva vareta màgica, es produeix aquell nivell de vibració que dóna una miqueta de claror en aquest món, moltes vegades, massa ensopit. La il·lusió és el motiu, la mà estesa, l'esperança, el somriure... la guspira que converteix la foscor en una flama encesa de escalfor i llum. Si mantenim viva la il·lusió, ens sentirem vius i si ens sentim vius, res no ens podrà aturar.
Les llunes de tardor, toquen els núvols amb una mena de voravius i veiem com hi pengen els grocs de rovell d’ou, els malves, els violetes, els vinagres, els coures, els oxidats, els colors ferruginosos els estanys extasiats que recorden les pintures del Greco. Aquest és l’únic pintor que ha arribat a reproduir, en les seves teles, els dramàtics colors que tenen els núvols tocats per la lluna de tardor.
Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit,contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades!...
Ens preguntàvem com eren!!! Si els poguéssim visitar!... i per què ens atreia tant la seva inquietant i a la vegadaplàcida i moduladapresencia.
Per Setmana Santa ens reuníem una altra vegada i aleshores ben abrigats tornaríem a mantenir aquelles xerrades silencioses amb els nostres petits/grans amics. En aquesta època de l’any, com que tot era més fosc, els estels eren més vius i ens atrapava encara més la seva màgica presencia.
Però quan de veritat vam quedar fascinats va ser quan vam fer a mitjans d’octubre, la travessa pel desert del Sinaí fins arribar al Monestir de Santa Catalina al peu de la Muntanya de Moisès.
Durant el dia el cel es convertia en un sol gegantí que cremava tot el que trobava, però a la nit començaven a sortir els nostres petits/grans amics fins que omplien totl’espai.
Mai havia vist un cel tant ple de petits brillants. Només calia allargar la mà i semblava que el podíem arribar a tocar.
Els pocs monjos del Monestir es mofaven del nostre deliri. Per a ells quan s’amagava el sol, començava el problema, tot i que hi estaven avesats, en aquell lloc no hi havia arribat encara l’electricitat, i això els hi provocava més d’una dificultat, però nosaltres, embaladits, esperaven amb impaciència una nit darrera de l’altra que tornessin els nostres amics.
Quan vam marxar tots teníem la impressió que un trosset nostre s’havia quedat en aquell paratge tan inhòspit com fascinant.
Els he buscat moltes vegades, en nits d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu, en diferents indrets, però no els he tornat a veure. Aquells estels viuen en el desert i ja m’he convençut que mai els podré trobar en cap altre lloc.
"L'extinció de l'àliga del bec ample"Article publicat per Jaume Cabré al diari Avui el 18.10.2008sobre l'extinció de les llengües - Una llengua és un dialecte amb un exèrcit
"Conte del vell tramviaire" de Jesús Moncada
- Van gemegar les juntes de la carcassa - Algun fanal des de la voravia donava una ullada a l'interior del vehicle i el tintava vagament de blau - El sol lleganyós del mati hivernal començava a llepar l'empedrat dels carrers, sobre els quals la boira havia deixat una bava llefiscosa i bruta - Les boques del metro engolien riades d'homes i dones, de ganyota agra i trista, perbocades més tard, en qualsevol altre indret, després d'un viatge intestinal per les entranyes de la ciutat. - Fer-me estelles l'ànima - Enganxat a una bufanda d'aire fred, l'aldarull del mercat es va endinsar en el vehicle i el va omplir de crits de venedors, de rodar de carretons, de remor de tràfec.
"Les senyoretes del mar" de Joaquim Ruyra - Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau - La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitja cendrosa.
"Lluna de gener" de Josep Pla
- La llum de la lluna ens inundà d'insuportable cursileria. - En el creixents de l'última guerra, passaren sobre Europa... calfreds de mort..." - Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica. - Els gossos lladren, a l'hivern, perquè la claredat de la lluna posa sobre la terra un vel tan subtil de misteri que els emporugueix. - Una lluna trista i fatigada, però impregnada de la delectació morosa de la fatiga. - A la tardor, la lluna és més trista. Navega pels espais enmig de nuvolades rompudes de formes monstruoses. - Chopin és el músic de la lluna envellutada, senyorial, clara i blanca d'hivern. - Els seus sospirs tenen una estructura gramatical d'acer vinclat.
- ... davant d'aquell vívid serrellet d'herba fina que nia entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca de poesia, de poesia sempre renaixent, l'eixorquia insensible i incurable del seu botxí.
