Jacint Verdaguer - Televisió de Catalunya

Acabo de veure aquest programa i he pensat que si alguna persona no l'havia vist, era interessant
BONES VACANCES

Jacint Verdaguer - Televisió de Catalunya

HEM ACABAT UN CURS - FINS EL PROPER!

M’agradaria fer un resum del meu "recorregut" per l'Escola i no m’és pas gens fàcil.

Recordo la primera vegada que la vaig trepitjar, ara fa quatre anys (una mica com el peix fora de l’aigua) i aquest desig que ha anat creixent dia rere dia de quedar-m’hi!

He aprés a llegir submergint-me en les lletres, a recol·locar d’una manera més coherent cada paraula, a concretar l’expressió d’un pensament... i tantes i tantes coses!

També he gaudit d’aquesta passejada per les lletres amb el company i companyes de “cursa” i amb els guies extraordinaris que ens hi han acompanyat..

Quan la vida, gairebé ens dóna un ensurt a cada revolt, és molt reconfortant trobar un racó tant planer i tant ple a la vegada, que encara que només ens aculli una estona cada setmana ens ajuda a desconnectar del bagatge quotidià, a vegades un xic massa feixuc i a obrir una petita escletxa per on ens entra l’aire fresc.

Penso que tothom hauria de disposar d’unes hores per fer alguna cosa que els agradés i els omplis i el/les que som aquí hem d’estar content/contentes d’haver-ho pogut aconseguir.

Estic envoltada d’unes persones que han fet uns treballs tan bons que poc queda per afegir, però no voldria acabar aquest curs, sense donar les gràcies a l’Escola, als professors i al company i companyes per tota aquesta evocada d’informació, emocions i sentiments que hem pogut anar compartint durant tots aquests mesos.

Sense adonar-nos-en, s’ha acabat el curs. No us sentiu una mica més rics que quan el vam començar? Jo, us puc assegurar que Sí.

Amb aquestes imatges, us vull fer arribar el meu desig d’un bon estiu i un A REVEURE ben aviat.

I tant que refarem aquest cercle! i ben segur que serà més gran!

Jossie Casanovas

ESPARTERO VERSUS F. DE LESSEPS

L’INDEPENDENT de Gràcia 8 de maig de 2009 - OPINIÓ

August Bernat, veí de Lesseps

El general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, també conegut com el Duc de la Victòria, fou el president del Consell de Ministres espanyol i va arribar a cap d’Estat com a “Regente” durant la minoria d’edat de la reina Isabel II.

Un cop arribat al poder va governar de forma dictatorial provocant nombrosos aixecaments en diversos punts de l’Estat espanyol, Barcelona no en va quedar pas al marge. El 1842 la Junta de Barcelona va decidir enderrocar la Ciutadella, que representava el símbol del domini tirànic de Felip V sobre Barcelona i Catalunya. Aquest acte desagradà profundament el govern de l’Estat. A més Espartero va imposar unes polítiques fiscals que amb un aranzel lliurecanvista afavoria les importacions angleses en perjudici de la indústria catalana. Per si això encara fos poc, s’hi va afegir l’exigència d’una lleva forçada. Tot plegat va acabar amb la paciència dels barcelonins que es varen revoltar. La reacció d’Espartero fou desmesurada ja que el 3 de desembre del 1842 va fer bombardejar Barcelona de manera indiscriminada des del castell de Montjuïc, i la ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una brutal repressió. Va ser en aquestes dures circumstàncies que Ferdinand de Lesseps fou nomenat cònsol de França a

Barcelona, on hi va restar durant 6 anys. Lesseps va organitzar l’assistència per a la colònia francesa resident a Barcelona, però en adonar-se de la magnitud de la repressió la va fer extensiva a tothom que la necessités.

Valent-se de la seva condició de diplomàtic, va negociar amb els caps de la repressió aconseguint aturar els bombardejos, alliberar nombrosos detinguts i rebaixar la quantiosa multa que es volia imposar a la ciutat. Aquests fets van propiciar que uns anys després, Barcelona, en agraïment a la seva decidida intervenció, dediqués a Ferdinand de Lesseps una de les places més grans i emblemàtiques de la ciutat.

El canal de Suez no es va inaugurar fins l’any 1869.

Resulta, però, que els diferents ajuntaments de Barcelona, incloent-hi l’actual, més pendents de no fer res que pugui molestar Madrid que no pas de fer valer la pròpia autoestima i dignitat, sempre han amagat o dissimulat el veritable motiu pel qual la ciutat va decidir dedicar-li una plaça a Lesseps.

Així, doncs, al final de la dictadura franquista, quan es varen catalanitzar i “mig democratitzar” les plaques dels carrers de Barcelona, va ser l’obertura del canal de Suez el que va figurar a les plaques de l’esmentada plaça, i no el seu veritable motiu.

El gest de Lesseps vers la ciutat i els seus habitants en uns moments com aquells, és molt d’agrair, i per això es va posar el seu nom en la que ja es preveia que amb els anys havia de ser una gran plaça (no la que tenim ara, sinó la que vindrà en un futur proper, i en la que s’esmenaran els bunyols actuals), crec que amb aquest gest, el que podríem considerar un deute vers la figura de Lesseps, queda suficientment satisfet. Malgrat tot, i per si algú considera que cal anar encara més enllà, penso que per no escamotejar més la realitat històrica, caldria que, fos quin fos el projecte, hauria d’anar acompanyat d’un text explicatiu deixant molt clar que Barcelona no li ha d’agrair a Ferdinand de Lesseps la construcció del canal de Suez, però sí, el fet d’haver-la deslliurat d’uns bombardejos salvatges contra la seva població civil ordenats des de Madrid.

Jossie Casanovas

AL VENT - RAIMON

EL RETORN AL PIRINEU - (any 1839) - lliçó 24

La seva vida s’havia anat esquinçant a bocins. Tot el que estimava, tot pel que havia lluitat, s’ho havia empassat aquell monstre de ferralla. D’això fa ja molts anys, però per a ell, el rellotge havia deixat de funcionar aquell vespre, quan va sonar el telèfon i una veu fonda i trencada li comunicà l’accident.

Des d’aleshores, viure se li va convertir en una tasca feixuga i excessivament llarga.

S’havia traslladat a un petit poblet vora el mar i allà s’hi passava hores i més hores, com si esperés que una onada l’atrapés per sempre o li portés una resposta. I un bon dia, aquesta resposta per fi va arribar. Estava, com sempre, mig endormiscat amb el cap ple d’imatges que a poc a poc s’anaven esborrant i que ell s’esforçava en redibuixar una i una altra vegada per tal de mantenir-les el més vives possible, cosa que cada cop li era més difícil d’aconseguir. De cop va obrir els ulls i en l’illot que hi havia al seu davant, mar endins, li va semblar que una onada hi havia deixat suaument alguna cosa que es movia. Sense pensar-s'ho es va tirar a l’aigua i va arribar esgotat fins a l’illot on efectivament, s’hi va trobar un infant d’uns tres o quatre anys plorant completament abatut i desconsolat. Encara li van quedar forces, però, per dir alguna cosa que li va fer esbossar un tímid somriure. El va abraçar ben fort i se li va quedar adormit als braços. Al cap d’una estona i quan el cel es començà a enfosquir, se’l va col·locar a l’esquena i va reprendre el camí de tornada i encara amb el nen ben adormit se’l va endur cap a casa. “Demà, ja decidirem que fem” , va pensar. Era incapaç de prendre cap decisió. Estava massa cansat, massa confús, perquè també s’havia obert la porta a un sentiment que li agradava i l’espantava a la vegada.

A partir d'aquell moment va treure la vida del fons del calaix on l’havia arraconada tants anys i la va compartir amb aquell noiet que també ho havia perdut tot menys aquell amor que havia anat arrossegant amb ell fins que va trobar la persona a qui poder-li oferir.

Jossie Casanovas

LA MÀGIA DE LES PARAULES

Havia començat diversos escrits, però una idea m’empenyia amb força per sortir i no em deixava concentrar. Un esborrany, un altre... fins que al que final, i com que cada vegada crec menys en la casualitat, la vaig deixar sortir.
Aquesta idea no era altra que aquell recull de paraules que un personatge extraordinari va utilitzar per crear una situació tant meravellosament inversemblant i real a la vegada.
Que un pare sigui capaç de capgirar tot l’odi i l’horror d’un camp de concentració, fent-ho viure al seu fill com un joc, on han d’anar salvant diferents paranys pr guanyar el premi final, això sí que és màgia i difícilment superable. Suposo que tothom sap ja que estic parlant de “La vida és bella”.
La qüestió que jo em plantejo en aquests moments, és, si una situació tant dramàtica i d’una dificultat tant extrema, seria capaç d’obrir de bat a bat la porta a aquesta màgia que tots portem a dintre i que tantes i tantes vegades ens fa por deixar sortir. M’ha semblat que podia ser una bona reflexió.

Jossie Casanovas

L'ESCOLA DE LA DONA CELEBRA ELS SEUS 125 ANYS

L'any 1909 Francesca Bonnemaison, creava a Barcelona la Biblioteca Popular per a la Dona que fou la primera biblioteca de dones d’Europa. En la Barcelona d’aquella època, quan l’oferta cultural per a les dones era molt restringida; l’Institut de Cultura Popular, adscrit a la Biblioteca, acostà la cultura a les dones, tot oferint un ensenyament que les preparava professionalment. El nombre d’associades i matriculades va arribar a ser de 30.000 per curs.

Quan vaig acabar el Batxillerat era la persona més feliç del món. Estudiava francès, alemany i quatre nocions de màquina, correspondència i tot allò que algunes de les meves companyes ja havien aprés perquè havien fet Comerç.

Vaig començar a treballar i va arribar l’hora de fer el servei social (en aquest mateix lloc, on som ara), Va ser aquí on “las juventudes españolas” ens havien de preparar per a ser bones esposes i “las mujeres fieles y sumisas de un mañana” que es faria etern. Però també va ser aquí on per primera vegada vaig sentir parlar de l’Escola de la Dona. Sempre comentaris positius sobre aquesta Institució i de l’impuls tan important que va representar en uns moments ben determinats especialment pel paper que “maljugava” la dona en una societat aferrada a les seves arrels parcials i discriminatòries. Explicaven que s’hi aprenia a cosir, a brodar, a cuinar i totes aquelles coses que a mi no m’agradaven gens ni mica. No deia res, perquè les veia tant entusiasmades! però pensava: “No m’hi trobaran pas mai a mi en aquesta Escola”. A mi el que m’agradava era llegir i escriure i aprendre, però no pas a cosir. Això ja ho feien la meva àvia i la meva mare i per cert, força bé.

Van anar passant els anys i vaig decidir que la primera cosa que faria quan em jubilés (en aquest cas va ser prejubilació – vaig guanyar un parell d’anys), seria aprendre el català. Així ho vaig fer. Nivell B, Nivell C i ja no em va venir de gust fer el D. Un temps abans m’havien parlat d’un Centre que era una donació de Francesca Bonnemaison. Havia sentit parlar d’ella i em va agradar la idea de fer-hi alguna cosa. M’hi vaig apropar un dia i encara no havien obert portes. Van passar dos o tres anys i quan vaig acabar el català hi vaig tornar. Quina sorpresa no seria la meva, quan em vaig assabentar que aquell Centra era L’ESCOLA DE LA DONA!!! Per molt que el seu nom fos Francesca Bonnemaison.

Vaig demanar quins cursos feien, una mica per aprofitar el camí i em va sorprendre que hi havia alguna cosa més que costura, cuina, planxa, etc. etc. i precisament un dels cursos era de “Lectura i Escriptura” en català! He de reconèixer que tot pujant Via Laietana em vaig anar mirant els papers i vaig decidir que aquell curs em matricularia en aquesta assignatura. “Hi podré entrar? Com serà la professora?” i les companyes?”

D’això farà ja quatre anys. La primera “companya” que vaig conèixer, va ser un company. Nova sorpresa i ben agradable, estava obert també als homes.... No m’agraden les discriminacions. La segona “descoberta” va ser la professora, que avui considero ja Amiga, no dic el nom, no vull que se m’enfadi, però les que em coneixeu ja sabeu de qui estic parlant. És capaç de donar l’empenteta quan et quedes endarrerit, d’oferir la mà quan es fa feixuga “la pujada” , té tot allò que la fa una gran persona i a la vegada és una extraordinària professional. Les altres descobertes ja van ser progressives, moments entranyables de lectura de poemes, de sortides, de xerrades amb autors dels llibres que havíem anat treballant, etc. etc. No voldria acabar sense parlar, del professor que ens ha acompanyat els darrers cursos, sempre trempat i amb tanta paciència i de la resta de companyes amb les que hem anat compartint tota mena de sentiments i emocions. M’agradaria destacar-ne una en especial, que ens ha demostrat que tot és possible i que avui la tenim fent el Camí de Santiago.

Potser m’he allargat una mica massa. Potser no m’he centrat en tot el que va ser capaç de fer aquesta Escola ara fa 125 anys, però penso que en aquells moments es va encendre una flama amb molt pocs recursos i moltes traves, que avui, continua encesa i no deixarem que mai s’apagui. El meu petit testimoni és que hi he arribat tard, però d’aquí ja no me’n mou ningú!

Gràcies Francesca i gràcies a totes les dones que amb el seu esforç, han fet possible que jo avui pugui escriure aquestes paraules.

Jossie Casanovas

UNA PASSEJADA PEL MEU BARRI

Quan jo era petiteta i d’això ja fa uns quant anys, els diumenges anaven a missa amb els pares i després a fer un tomb.

Recordo que compràvem el cafè en una masia a l’altra banda de la plaça, aleshores anomenada com l’Església, dels Josepets.

Que lluny queda tot allò, els arbres, els tramvies, aquella gent, que et deia: “bon dia” encara que només et conegués de vista, aquelles assegudes al voltant de la porta de l’escala on s’hi feia més safareig que altra cosa, però Ai!... si passava una desgracia a qualsevol veí, tothom corria a veure com podia ajudar.

Jo em vaig anar fent gran, els tramvies van ser substituïts pels autobusos i algun cotxe que en poc temps es van anar multiplicant, i la plaça, sembla que es va quedar petita. Va ser quan van decidir fer una renovació i la van fer, i tant si la van fer! Aquella plaça ja no tenia res a veure amb la que em va veure fer les primeres passes.

Més tard van voler fer un retoc. Valguem Déu!... quin retoc! Allò més que una plaça semblaven les muntanyes russes d’una fira de poble. Quin embolic de ponts enlairats i túnels soterrats per anar d’una banda a l’altra.

I per no allargar-nos massa, farem un salt i ens traslladem al 10 d’abril d’enguany. Després de més de tres anys de patiment per parts dels vianants i sobretot dels veïns, l’Alcalde per fi inaugura la nova plaça, la definitiva... de moment.

Un espai gran, això sí, amb grans voreres on hi poden aparcar les motos, els cotxes, anar amb bicicleta, amb patins, trepitjar la gespa i tot allò que diuen que no es pot fer i arbres! també, entre mig dels pals de ferro s’hi poden entreveure alguns petits arbrets, que ens expliquen que d’aquí deu anys faran ombra. Estic contenta els que avui en tenim més de 60, quan passem dels 70 podrem seure a l’ombra d’algun d’aquests arbres, perquè avui no n’hi ha ni una d’ombra, bé, si, l’allargada que fan els pals.

Diuen que és un vaixell, amb la seva proa i la seva popa (els miradors, els anomenen) jo els anomenaria els “tiradors” perquè els únics que hi pugen són els noiets amb pedretes i paperots per tirar als cotxes. Evidentment és un “entreteniment”, perquè com a mirador, per veure els cotxes que vénen de General Mitre per una banda (no sé si proa o popa) o els de la Travessera de Dalt per una altra, la veritat és que no és massa encisador.

També tenim un teatret, les grades van molt bé per fer-hi curses amb monopatí i un brollador d’aigua, on s’hi renten els peus els noiets que “donen vida” a la plaça.

I per demostrar-ho d’una manera gràfica, podeu, si en teniu ganes, veure el vídeo que vaig preparar el dia de la inauguració

Jossie Casanovas

UNA PASSEJADA PEL MEU BARRI (CONTINUACIÓ)

Lliçó 20 - Historia d'una vida

No recordo pas en quin moment es va esquinçar del tot la seva vida. El cas és que jo quan me’n vaig adonar ja no vaig poder fer-hi res, Al cap dels anys, un bon dia, però, va sentir la necessitat d’explicar-m’ho i vaig disposar-me a escoltar aquell relat, amb el cor encongit, i per què no reconeix-ho, amb una mena de remordiment de no haver estat capaç d’entendre les seves mitges paraules.

La Gemma havia nascut a pagès i tot i que ja de petita el seu afany era “estudiar i aprendre molt”, com ella sempre deia, doncs la veritat és que no li va quedar més remei que munyir les vaques, donar el pinso a les gallines i netejar la cort dels garrins, entre altres feines a quina més dura.

Es va enamorar d’un vailet ,en Pau, fill d’una gent benestant del poble veí. Però lògicament els pares d’en Pau tenien uns altres plans per a ell.

Va seguir treballant a pagès, fins que un dia, va començar a veure coses rares, a sentir sorolls estranys i es deia pel poble que s’havia tornat boja. Vaig anar a casa seva, un parell de vegades, però la vaig saber ajudar, no la vaig saber entendre. Potser ens era més còmode pensar com tots els altres que s’havia tornat boja. La van tancar en una mena d’hospital, ens van dir que no es podia anar a veure i així “d’obedients” ho vàrem fer, jo, i les altres.

Va passar temps i ningú es va recordar de la Gemma. En Pau es va casar, i el poble va fer un tomb. En uns enderrocs, van descobrir alguna cosa que deien que tenia molt valor per la seva antiguitat i el poble es va anar omplint de turistes.

Un dia, anava jo cap el mercat i de lluny em va semblar veure la Gemma, a mida que m’hi vaig apropar vaig veure una cosa prima, esquifida que si assemblava força, quan va ser al meu costat, em va mirar amb uns ulls tristos i va seguir caminant com esmaperduda. Em vaig quedar tan gelada que no vaig reaccionar fins que no vaig ser a casa. Aleshores em vaig refer i vaig anar cap a casa seva. De tot el que em va explicar no us en podria fer un resum. Era massa llarg, massa trist i massa seu.

Jossie Casanovas

TEMA LLIURE - DIVAGACIONS

Jossie Casanovas

EL CARRER DELS PETONS-Capítol IV - ELS SONS

Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.

El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.

Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar de què! M’ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells (ells mai cantaven de nit), si ja eren al voltant de les sis, poques vegades m’equivocava.

Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.

Jossie Casanovas

EL GENERAL CABRERA

Ramon Cabrera i Grinyó va néixer a Tortosa l'any 1806. Va ser uns dels principals dirigents del Carlisme.
Va lluitar a Morella, on per la seva estratègia militar va ser nomenat Cap de L'Exercit Carlí d'Aragó i de València.
L'any 1836 l'Exercit Governamental va afusellar la seva mare i Cabrera va respondre amb una ferotge campanya que li va valer el nom de "Tigre del Maestrat".
Va conquerir Morella l'any 1838 i allà hi va centrar el seu exercit, però l'any 1840 i s'exilià a França, d'on tornaria més tard al capdavant d'un gran exercit per participar en la segona guerra Carlina. Finalment va marxar a Londres on es va casar. L'any 1870 trencà relacions amb Carles VII i rebutjà qualsevol possibilitat de tornar a Espanya, però el 1875 va reconèixer com a rei legítim Alfons XII i aquest li tornar els seus títols nobiliaris (Tinent General i Compte).
Va morir a Anglaterra el 1877.

En el diari del General Cabrera, hi diu que el 23 de juliol de 1838 va donar l’ordre a la guarnició de Morella, que no admetessin cap parlament que pogués suspendre les hostilitats i que per aquest motiu hissessin una bandera negra quan albiressin l’enemic ,per demostrar que estaven disposats a lluitar fins la mort.

Jossie Casanovas

EL CARRER DELS PETONS

Descripció d'una cosa menuda

El pas del temps l'havia anat endurint. La seva vida havia estat tant difícil!
La gent del poble la va anar deixant de banda i es va refugiar en aquella vella i solitària casa, al cap d'amunt del darrer carrer "civilitzat". Només baixava a comprar molt de tard en tard i no parlava amb ningú, però és que tampoc ningú parlava amb ella.
Un dia a la seva finestra hi va aparèixer un ocellet. Se'l va mirar una bona estona i li va semblar que els seus ullets menuts també se la miraven. Feia tant que no la miraven uns ulls... o potser, no se l'havien mirada mai!
Va pensar que aquell animaló podia tenir gana i li va apropar unes molletes de pa, amb el recel que fugiria espantat quan veies que ella feia intenció de acostar-s'hi, però tot al contrari, si va apropar i se les va menjar. Aquest fet es va anar repetint d'una manera habitual. Ella sense adonar-se'n, l'esperava i el dia que no el veia, el trobava a faltar. Un animalet tant petit havia estat capaç de despertar-li un sentiment que pensava era ben mort. A poc a poc se'l va anar estimant.
Va passar temps i més temps i l'ocellet no va tornar. Es va entristir perquè pensava que s'havia oblidat d'ella, però un bon dia en obrir la porta se'l va trobar a terra. Tenia les aletes malmeses i no podia volar però tot i així va poder arribar fins la porta de la seva amiga. Ella el va collir mentre una menuda goteta blanca relliscava per la seva galta. Una barreja de sentiments la va emocionar, un sentiment que ja no recordava que existia.
Ara tenia un amic de qui preocupar-se i a qui curar. Així ho va fer i l'ocellet tot i que anava d'una banda a l'altre del bosc, quan es feia fosc, sempre tornava a casa i l'amiga de la nostra història va descobrir encara una cosa més, que els seus llavis no havien oblidat què era un somriure.

Jossie Casanovas

EL CARRER DELS PETONS - Descripció d'un paissatge

Quan em llevava m'agradava de treure el cap per la finestra de la meva habitació i veure com la boira a poc a poc anava despullant les muntanyes que de cop i volta apareixien al meu davant amb tota la seva magnificència.

El punt més elevat tenia forma de bec d'ocell i si anaves baixant la mirada et trobaves amb aquelles casetes de fusta escampades per la vall, totes començaven ja a fumejar, donant un toc de color i de vida a l'entorn.
Per acabar-ho d'arrodonir, finalment, el sol es despertava, i treia el nas per darrera el "pic d'ocell" i feia encara més captivador aquell espectacle que ens oferia la natura.
Després d'una bona estona badoquejant i deixant-me portar per l'essència de l'entorn,.baixava a esmorzar i haig de confessar que més d'una vegada m'havia quedat sense.

Jossie Casanovas

METÀFORES

EL CARRER DELS PETONS - Marcel Fité

- ... certes ferides de l'ànima han deixat el meu esperit tan estabornit i enfonsat.

FANTASMA d’Àngel Burgas

Informació sobre Oswiecim, Auschwitz i Birkenau

Oswiecim és una ciutat que està situada a uns 60 kilòmetres al sud-est de Cracòvia.

Birkenau és a 3 kilòmetres d’Auschwitz

Com tots sabem Polònia va ser ocupada pels alemanys en la segona guerra mundial. L’any 1940 hi van construir el camp de concentració d’Auschwitz en el lloc on hi havia uns barracots dels militars polonesos.

L’any 1941, en la mateixa població i seguint les ordres de Himmler, es va començar a construir un altre gran camp de concentració que s’anomenaria Auschwitz II – Birkenau. Aquests camp tenia 250 barracons.

Aquest segon camp estava pensat com a camp d’extermini ja que disposava de dos grans crematoris, equipats amb càmera de gas i on segons la versió de les S.S. es podien cremar unes 5.000 persones cada dia. Van començar a funcionar a ple rendiment l’estiu de 1943.

En aquest lloc hi havia una rampa al costat de les vies del tren i és on es feia la tria de les persones a mesura que anaven baixant dels vagons.

El mes de març de 1942 van separar les dones del homes en el cap central d’Auschwitz. El 16 d’agost d’aquest mateix any, a les dones les van traslladar a Birkenau. Va ser aleshores quan es va produir el primer extermini en massa de les presoneres, 4.000 varen ser gasejades abans del trasllat.

Per aquestes dates, tots els nens van ser deportats a Auwchwitz.

Entre els anys 1940 i 1045 van morir en aquests camps més d’un milió de persones.

Jossie Casanovas

METÀFORES

FANTASMA - Àngel Burgas

- ... per on es degué escolar l'ànima de fum i cendra de la meva mare.

- La Hilde és el fantasma nòmada de la seva curta i terrible biografia, les passes del seu viacrucis personal...

- Dos avis rejovenits pel fet de seure de qualsevol manera en un esglaó de ciment que menava les proves del crim.

- ... envejo la gent que ha refet la vida sense la necessitat de trobar totes les maletes...

- imagini's com han tibat les arrels del crim...

FANTASMA - Àngel Burgas ***************** I S R A E L

L’escrit de J.Verdaguer sobre l’Alzina del Passeig de Gràcia em va fer vibrar l’ànima.

De quina manera més intel·ligent, va ésser capaç de descriure una solitud i una enyorança mitjançant aquest resistent arbre que és l’alzina!

El relat “Fantasma” d’Àngel Burgas m’ha trasbalsat el sentiment.

No vull pas entrar en política, res més lluny de la meva intenció, però el relat, com us deia, m’ha tocat la fibra sensible i no m’he pogut estar d'expressar aquest sentiment. Sé que molts dels que ho llegireu no estareu d’acord amb les meves paraules i possiblement ni arribareu al final, però repeteixo, he sentit la necessitat de dir-ho i també sé que ho estic escrivint en un lloc on puc fer-ho, perquè sabem respectar els pensaments aliens tot i que potser no hi estem d’acord i fins i tot a vegades ha estat molt valuós i enriquidor el comentari i el diàleg.

El tema va d’Israelians i Palestins.

Avui que un percentatge important de persones veuen a Israel com un Goliat poderós lluitant contra uns Palestins indefensos i que fins i tot s’ha arribat a dubtar de si va existir l’Holocaust, m’agradaria només fer un petit homenatge a persones que he conegut tant d’un bàndol, com d’un altre, tant a un kibbutz, com a una ambaixada, com a una granja, com a un hotel de luxe, com a una tenda de beduïns al ben mig del desert. Ja fa uns anys hi vaig ser, vaig poder conviure amb uns i altres i entre ells no tenien problemes, convivien dignament, es respectaven, compartien les pastures del bestiar i fins i tot en alguns casos hi havia una bona amistat, però darrera d’un i dels altres hi ha la mà negra que mostra la seva part més cruel i sanguinària. És cert que Israel ha mort més palestins, és cert que molts són nens i civils, però també és cert que els terroristes de Palestina fan servir dones i infants com a escuts i que han fet saltar pels aires més d’un mitjà de transport, o una cafeteria en ple centra de la ciutat!

No vull justificar cap fet. Per a mi qualsevol arma hauria de desaparèixer, però sí que em fa mal que a vegades caiem en una parcialitat que no és del tot justa.

El poble sempre ha de patir el que decideixen els de dalt i els de dalt es reparteixen el pastis de la millor manera possible, amb enganys, amb silencis, amb tota mena de trucs per poder-ne treure el bocí més gran. No importa si el del costat passa gana.

Aquest relat, com us deia al principi, m’ha portat molts records, xerrades, moments, situacions... Tinc una amiga que podria ser el Joseph; a Paris vaig conèixer, en un petit museu de l’Holocaust, una persona que podria ser l’Eva i a Israel a “Yad Vashem” on hi ha l’edifici que recorda a totes aquestes víctimes, et pots fer una petita idea de com van arribar a patir aquestes persones i del gran esforç que van haver de fer per poder salvar els que van poder i així poder disposar d’un material que demostrés tots aquests fets.

Perdoneu-me si m’he atrevit a publicar tant l’escrit com el vídeo. És la meva petita aportació de suport als meus amics del cantó dels “dolents” que també han patit molt i continuen patint.

Jossie Casanovas

MÉS METÀFORES

PERE CALDERS
"CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA" "L'HEDERA HELIX"

Conspirar contra el mur, que moriria ofegat per l'herba.

Jossie Casanovas

----- “CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA” ----- "L'HEDERA HELIX" - PERE CALDERS

TREBALL SOBRE OBJECTES "ESPECIALS"

UNA CASA

Si hagués existit aquesta casa, hauria estat una casa màgica. Qualsevol cosa que algú hagués desitjat, la casa li ho hauria concedit tot d’una. Però alerta, després ningú no hauria pogut desfer-se’n.

Hi hauria hagut una habitació capaç de fer sentir la pau més profunda, però primer s’hauria hagut de passar per una altra estança on s’hi hauria hagut de fer un bon examen de la pròpia actuació durant el dia. Si les coses no haguessin anat prou bé, l’habitació de la Pau s’hagués convertit en l’habitació de la penitència. També hi hauria hagut l’habitació de l’alegria, la de l'amor, la de la tristesa, la de la sanació i moltes altres petites cambres, amb diferents característiques.

El jardí hauria estat ple de tota mena de plantes: des de la més senzilla a la més exòtica; en un racó hi hauria hagut un petit hort que hauria comptat amb la petita planteta de farigola, així com amb les belles i exòtiques orquídies i altres plantes encara més extraordinàries.I no parlem dels arbres de tota mena que haurien fet sentir la sensació d’habitar un lloc especial i diferent.

Hauria estat un habitatge obert a tothom, sense diferència d’estats i condicions. Tothom hi hauria tingut les mateixes oportunitats. Però només s’hi hauria pogut anar de tant en tant. L’única cosa que no hauria pogut fer ningú, hauria estat desfer-se de cap objecte de la casa, però tothom hauria tingut dret a ocupar les habitacions de la Pau, de la penitència ,de l’alegria... Qui no hagués complert aquesta i unes quantes regles més -que ja us explicaré en una altra ocasió-, un bon dia s’hauria trobat dormint al llit enmig del carrer, perquè la casa hauria desaparegut.

Jossie Cssanovas