FANTASMA - Àngel Burgas ***************** I S R A E L

L’escrit de J.Verdaguer sobre l’Alzina del Passeig de Gràcia em va fer vibrar l’ànima.

De quina manera més intel·ligent, va ésser capaç de descriure una solitud i una enyorança mitjançant aquest resistent arbre que és l’alzina!

El relat “Fantasma” d’Àngel Burgas m’ha trasbalsat el sentiment.

No vull pas entrar en política, res més lluny de la meva intenció, però el relat, com us deia, m’ha tocat la fibra sensible i no m’he pogut estar d'expressar aquest sentiment. Sé que molts dels que ho llegireu no estareu d’acord amb les meves paraules i possiblement ni arribareu al final, però repeteixo, he sentit la necessitat de dir-ho i també sé que ho estic escrivint en un lloc on puc fer-ho, perquè sabem respectar els pensaments aliens tot i que potser no hi estem d’acord i fins i tot a vegades ha estat molt valuós i enriquidor el comentari i el diàleg.

El tema va d’Israelians i Palestins.

Avui que un percentatge important de persones veuen a Israel com un Goliat poderós lluitant contra uns Palestins indefensos i que fins i tot s’ha arribat a dubtar de si va existir l’Holocaust, m’agradaria només fer un petit homenatge a persones que he conegut tant d’un bàndol, com d’un altre, tant a un kibbutz, com a una ambaixada, com a una granja, com a un hotel de luxe, com a una tenda de beduïns al ben mig del desert. Ja fa uns anys hi vaig ser, vaig poder conviure amb uns i altres i entre ells no tenien problemes, convivien dignament, es respectaven, compartien les pastures del bestiar i fins i tot en alguns casos hi havia una bona amistat, però darrera d’un i dels altres hi ha la mà negra que mostra la seva part més cruel i sanguinària. És cert que Israel ha mort més palestins, és cert que molts són nens i civils, però també és cert que els terroristes de Palestina fan servir dones i infants com a escuts i que han fet saltar pels aires més d’un mitjà de transport, o una cafeteria en ple centra de la ciutat!

No vull justificar cap fet. Per a mi qualsevol arma hauria de desaparèixer, però sí que em fa mal que a vegades caiem en una parcialitat que no és del tot justa.

El poble sempre ha de patir el que decideixen els de dalt i els de dalt es reparteixen el pastis de la millor manera possible, amb enganys, amb silencis, amb tota mena de trucs per poder-ne treure el bocí més gran. No importa si el del costat passa gana.

Aquest relat, com us deia al principi, m’ha portat molts records, xerrades, moments, situacions... Tinc una amiga que podria ser el Joseph; a Paris vaig conèixer, en un petit museu de l’Holocaust, una persona que podria ser l’Eva i a Israel a “Yad Vashem” on hi ha l’edifici que recorda a totes aquestes víctimes, et pots fer una petita idea de com van arribar a patir aquestes persones i del gran esforç que van haver de fer per poder salvar els que van poder i així poder disposar d’un material que demostrés tots aquests fets.

Perdoneu-me si m’he atrevit a publicar tant l’escrit com el vídeo. És la meva petita aportació de suport als meus amics del cantó dels “dolents” que també han patit molt i continuen patint.

Jossie Casanovas