ESPARTERO VERSUS F. DE LESSEPS

L’INDEPENDENT de Gràcia 8 de maig de 2009 - OPINIÓ

August Bernat, veí de Lesseps

El general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, també conegut com el Duc de la Victòria, fou el president del Consell de Ministres espanyol i va arribar a cap d’Estat com a “Regente” durant la minoria d’edat de la reina Isabel II.

Un cop arribat al poder va governar de forma dictatorial provocant nombrosos aixecaments en diversos punts de l’Estat espanyol, Barcelona no en va quedar pas al marge. El 1842 la Junta de Barcelona va decidir enderrocar la Ciutadella, que representava el símbol del domini tirànic de Felip V sobre Barcelona i Catalunya. Aquest acte desagradà profundament el govern de l’Estat. A més Espartero va imposar unes polítiques fiscals que amb un aranzel lliurecanvista afavoria les importacions angleses en perjudici de la indústria catalana. Per si això encara fos poc, s’hi va afegir l’exigència d’una lleva forçada. Tot plegat va acabar amb la paciència dels barcelonins que es varen revoltar. La reacció d’Espartero fou desmesurada ja que el 3 de desembre del 1842 va fer bombardejar Barcelona de manera indiscriminada des del castell de Montjuïc, i la ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una brutal repressió. Va ser en aquestes dures circumstàncies que Ferdinand de Lesseps fou nomenat cònsol de França a

Barcelona, on hi va restar durant 6 anys. Lesseps va organitzar l’assistència per a la colònia francesa resident a Barcelona, però en adonar-se de la magnitud de la repressió la va fer extensiva a tothom que la necessités.

Valent-se de la seva condició de diplomàtic, va negociar amb els caps de la repressió aconseguint aturar els bombardejos, alliberar nombrosos detinguts i rebaixar la quantiosa multa que es volia imposar a la ciutat. Aquests fets van propiciar que uns anys després, Barcelona, en agraïment a la seva decidida intervenció, dediqués a Ferdinand de Lesseps una de les places més grans i emblemàtiques de la ciutat.

El canal de Suez no es va inaugurar fins l’any 1869.

Resulta, però, que els diferents ajuntaments de Barcelona, incloent-hi l’actual, més pendents de no fer res que pugui molestar Madrid que no pas de fer valer la pròpia autoestima i dignitat, sempre han amagat o dissimulat el veritable motiu pel qual la ciutat va decidir dedicar-li una plaça a Lesseps.

Així, doncs, al final de la dictadura franquista, quan es varen catalanitzar i “mig democratitzar” les plaques dels carrers de Barcelona, va ser l’obertura del canal de Suez el que va figurar a les plaques de l’esmentada plaça, i no el seu veritable motiu.

El gest de Lesseps vers la ciutat i els seus habitants en uns moments com aquells, és molt d’agrair, i per això es va posar el seu nom en la que ja es preveia que amb els anys havia de ser una gran plaça (no la que tenim ara, sinó la que vindrà en un futur proper, i en la que s’esmenaran els bunyols actuals), crec que amb aquest gest, el que podríem considerar un deute vers la figura de Lesseps, queda suficientment satisfet. Malgrat tot, i per si algú considera que cal anar encara més enllà, penso que per no escamotejar més la realitat històrica, caldria que, fos quin fos el projecte, hauria d’anar acompanyat d’un text explicatiu deixant molt clar que Barcelona no li ha d’agrair a Ferdinand de Lesseps la construcció del canal de Suez, però sí, el fet d’haver-la deslliurat d’uns bombardejos salvatges contra la seva població civil ordenats des de Madrid.

Jossie Casanovas