El pas del temps l'havia anat endurint. La seva vida havia estat tant difícil!
La gent del poble la va anar deixant de banda i es va refugiar en aquella vella i solitària casa, a
l cap d'amunt del darrer carrer "civilitzat". Només baixava a comprar molt de tard en tard i no parlava amb ningú, però és que tampoc ningú parlava amb ella.
Un dia a la seva finestra hi va aparèixer un ocellet. Se'l va mirar una bona estona i li va semblar que els seus ullets menuts també se la miraven. Feia tant que no la miraven uns ulls... o potser, no se l'havien mirada mai!
Va pensar que aquell animaló podia tenir gana i li va apropar unes molletes de pa, amb el recel que fugiria espantat quan veies que ella feia intenció de acostar-s'hi, però tot al contrari, si va apropar i se les va menjar. Aquest fet es va anar repetint d'una manera habitual. Ella sense adonar-se'n, l'esperava i el dia que no el veia, el trobava a faltar. Un animalet tant pet
it havia estat capaç de despertar-li un sentiment que pensava era ben mort. A poc a poc se'l va anar estimant.
Va passar temps i més temps i l'ocellet no va tornar. Es va entristir perquè pensava que s'havia oblidat d'ella, però un bon dia en obrir la porta se'l va trobar a terra. Tenia les aletes malmeses i no podia volar però tot i així va poder arribar fins la porta de la seva amiga. Ella el va collir mentre una menuda goteta blanca relliscava per la seva galta. Una barreja de sentiments la va emocionar, un sentiment que ja no recordava que existia.
Ara tenia un amic de qui preocupar-se i a qui curar. Així ho va fer i l'ocellet tot i que anava d'una banda a l'altre del bosc, quan es feia fosc, sempre tornava a casa i l'amiga de la nostra història va descobrir encara una cosa més, que els seus llavis no havien oblidat què era un somriure.
Jossie Casanovas
La gent del poble la va anar deixant de banda i es va refugiar en aquella vella i solitària casa, a
l cap d'amunt del darrer carrer "civilitzat". Només baixava a comprar molt de tard en tard i no parlava amb ningú, però és que tampoc ningú parlava amb ella.Un dia a la seva finestra hi va aparèixer un ocellet. Se'l va mirar una bona estona i li va semblar que els seus ullets menuts també se la miraven. Feia tant que no la miraven uns ulls... o potser, no se l'havien mirada mai!
Va pensar que aquell animaló podia tenir gana i li va apropar unes molletes de pa, amb el recel que fugiria espantat quan veies que ella feia intenció de acostar-s'hi, però tot al contrari, si va apropar i se les va menjar. Aquest fet es va anar repetint d'una manera habitual. Ella sense adonar-se'n, l'esperava i el dia que no el veia, el trobava a faltar. Un animalet tant pet
it havia estat capaç de despertar-li un sentiment que pensava era ben mort. A poc a poc se'l va anar estimant.Va passar temps i més temps i l'ocellet no va tornar. Es va entristir perquè pensava que s'havia oblidat d'ella, però un bon dia en obrir la porta se'l va trobar a terra. Tenia les aletes malmeses i no podia volar però tot i així va poder arribar fins la porta de la seva amiga. Ella el va collir mentre una menuda goteta blanca relliscava per la seva galta. Una barreja de sentiments la va emocionar, un sentiment que ja no recordava que existia.
Ara tenia un amic de qui preocupar-se i a qui curar. Així ho va fer i l'ocellet tot i que anava d'una banda a l'altre del bosc, quan es feia fosc, sempre tornava a casa i l'amiga de la nostra història va descobrir encara una cosa més, que els seus llavis no havien oblidat què era un somriure.
2 comentaris:
Que bonic el que has escrit!
Els sentiments hi afloren amb tanta delicadesa que fàcilment ho contagies.
Una abraçada.
Rosa
Jossi, tens una sensibilitat extraordinària que traspua en tots els teus escrits.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada