Quan vaig acabar el Batxillerat era la persona més feliç del món. Estudiava francès, alemany i quatre nocions de màquina, correspondència i tot allò que algunes de les meves companyes ja havien aprés perquè havien fet Comerç.
Vaig començar a treballar i va arribar l’hora de fer el servei social (en aquest mateix lloc, on som ara), Va ser aquí on “las juventudes españolas” ens havien de preparar per a ser bones esposes i “las mujeres fieles y sumisas de un mañana” que es faria etern. Però també va ser aquí on per primera vegada vaig sentir parlar de l’Escola de 
gradava era llegir i escriure i aprendre, però no pas a cosir. Això ja ho feien la meva àvia i la meva mare i per cert, força bé.
Van anar passant els anys i vaig decidir que la primera cosa que faria quan em jubilés (en aquest cas va ser prejubilació – vaig guanyar un parell d’anys), seria aprendre el català. Així ho vaig fer. Nivell B, Nivell C i ja no em va venir de gust fer el D. Un temps abans m’havien parlat d’un Centre que era una donació de Francesca Bonnemaison. Havia sentit parlar d’ella i em va agradar la idea de fer-hi alguna cosa. M’hi vaig apropar un dia i encara no havien obert portes. Van passar dos o tres anys i quan vaig acabar el català hi vaig tornar. Quina sorpresa no seria la meva, quan em vaig assabentar que aquell Centra era L’ESCOLA DE
Vaig demanar quins cursos feien, una mica per aprofitar el camí i em va sorprendre que hi havia alguna cosa més que costura, cuina, planxa, etc. etc. i precisament un dels cursos era de “Lectura i Escriptura” en català! He de reconèixer que tot pujant Via Laietana em vaig anar mirant els papers i vaig decidir que aquell curs em matricularia en aquesta assignatura. “Hi podré entrar? Com serà la professora?” i les companyes?”
D’això farà ja quatre anys. La primera “companya” que vaig conèixer, va ser un company. Nova sorpresa i ben agradable, estava obert també als homes.... No m’agraden les discriminacions. La segona “descoberta” va ser la professora, que avui considero ja Amiga, no dic el nom, no vull que se m’enfadi, però les que em coneixeu ja sabeu de qui estic parlant. És capaç de donar l’empenteta quan et quedes endarrerit, d’oferir la mà quan es fa feixuga “la pujada” , té tot allò que la fa una gran persona i a la vegada és una extraordinària professional. Les altres descobertes ja van ser progressives, moments entranyables de lectura de p
oemes, de sortides, de xerrades amb autors dels llibres que havíem anat treballant, etc. etc. No voldria acabar sense parlar, del professor que ens ha acompanyat els darrers cursos, sempre trempat i amb tanta paciència i de la resta de companyes amb les que hem anat compartint tota mena de sentiments i emocions. M’agradaria destacar-ne una en especial, que ens ha demostrat que tot és possible i que avui la tenim fent el Camí de Santiago.
Potser m’he allargat una mica massa. Potser no m’he centrat en tot el que va ser capaç de fer aquesta Escola ara fa 125 anys, però penso que en aquells moments es va enc
endre una flama amb molt pocs recursos i moltes traves, que avui, continua encesa i no deixarem que mai s’apagui. El meu petit testimoni és que hi he arribat tard, però d’aquí ja no me’n mou ningú!
Gràcies Francesca i gràcies a totes les dones que amb el seu esforç, han fet possible que jo avui pugui escriure aquestes paraules.
Jossie Casanovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada