Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.
El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.
Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar de què! M’ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells (ells mai cantaven de nit), si ja eren al voltant de les sis, poques vegades m’equivocava.
Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.
Jossie Casanovas
4 comentaris:
Molt bonic el teu escrit. Quan torni a la vall escoltaré atentament.
Com m'agradaria sentir aquesta veu que dius que se sent. Però, anar-hi tot un grup. Que bé que ens ho passaríem!
Jossie, també experimento sensacions similars a les que expresses en aquest brillant text. Els sons de les campanes són un dels meus preferits.
maribel
Jossi, aquest relat és entranyable, a mi tambe em delita el so de les campanes.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada