Ramon Cabrera i Grinyó va néixer a Tortosa l'any 1806. Va ser uns dels principals dirigents del Carlisme.
Va lluitar a Morella, on per la seva estratègia militar va ser nomenat Cap de L'Exercit Carlí d'Aragó i de València.
L'any 1836 l'Exercit Governamental va afusellar la seva mare i Cabrera va respondre amb una ferotge campanya que li va valer el nom de "Tigre del Maestrat".
Va conquerir Morella l'any 1838 i allà hi va centrar el seu exercit, però l'any 1840 i s'exilià a França, d'on tornaria més tard al capdavant d'un gran exercit per participar en la segona guerra Carlina. Finalment va marxar a Londres on es va casar. L'any 1870 trencà relacions amb Carles VII i rebutjà qualsevol possibilitat de tornar a Espanya, però el 1875 va reconèixer com a rei legítim Alfons XII i aquest li tornar els seus títols nobiliaris (Tinent General i Compte).
Va morir a Anglaterra el 1877.
En el diari del General Cabrera, hi diu que el 23 de juliol de 1838 va donar l’ordre a la guarnició de Morella, que no admetessin cap parlament que pogués suspendre les hostilitats i que per aquest motiu hissessin una bandera negra quan albiressin l’enemic ,per demostrar que estaven disposats a lluitar fins la mort.
El pas del temps l'havia anat endurint. La seva vida havia estat tant difícil! La gent del poble la va anar deixant de banda i es va refugiar en aquella vella i solitària casa, al cap d'amunt del darrer carrer "civilitzat". Només baixava a comprar molt de tard en tard i no parlava amb ningú, però és que tampoc ningú parlava amb ella. Un dia a la seva finestra hi va aparèixer un ocellet. Se'l va mirar una bona estona i li va semblar que els seus ullets menuts també se la miraven. Feia tant que no la miraven uns ulls... o potser, no se l'havien mirada mai! Va pensar que aquell animaló podia tenir gana i li va apropar unes molletes de pa, amb el recel que fugiria espantat quan veies que ella feia intenció de acostar-s'hi, però tot al contrari, si va apropar i se les va menjar. Aquest fet es va anar repetint d'una manera habitual. Ella sense adonar-se'n, l'esperava i el dia que no el veia, el trobava a faltar. Un animalet tant petit havia estat capaç de despertar-li un sentiment que pensava era ben mort. A poc a poc se'l va anar estimant. Va passar temps i més temps i l'ocellet no va tornar. Es va entristir perquè pensava que s'havia oblidat d'ella, però un bon dia en obrir la porta se'l va trobar a terra. Tenia les aletes malmeses i no podia volar però tot i així va poder arribar fins la porta de la seva amiga. Ella el va collir mentre una menuda goteta blanca relliscava per la seva galta. Una barreja de sentiments la va emocionar, un sentiment que ja no recordava que existia. Ara tenia un amic de qui preocupar-se i a qui curar. Així ho va fer i l'ocellet tot i que anava d'una banda a l'altre del bosc, quan es feia fosc, sempre tornava a casa i l'amiga de la nostra història va descobrir encara una cosa més, que els seus llavis no havien oblidat què era un somriure.
Quan em llevava m'agradava de treure el cap per la finestra de la meva habitació i veure com la boira a poc a poc anava despullant les muntanyes que de cop i volta apareixien al meu davant amb tota la seva magnificència.
El punt més elevat tenia forma de bec d'ocell i si anaves baixant la mirada et trobaves amb aquelles casetes de fusta escampades per la vall, totes començaven ja a fumejar, donant un toc de color i de vida a l'entorn. Per acabar-ho d'arrodonir, finalment, el sol es despertava, i treia el nas per darrera el "pic d'ocell" i feia encara més captivador aquell espectacle que ens oferia la natura. Després d'una bona estona badoquejant i deixant-me portar per l'essència de l'entorn,.baixava a esmorzar i haig de confessar que més d'una vegada m'havia quedat sense.
Oswiecim és una ciutat que està situada a uns 60 kilòmetres al sud-est de Cracòvia.
Birkenau és a 3 kilòmetres d’Auschwitz
Com tots sabem Polònia va ser ocupada pels alemanys en la segona guerra mundial. L’any 1940 hi van construir el camp de concentració d’Auschwitz en el lloc on hi havia uns barracots dels militars polonesos.
L’any 1941, en la mateixa poblaciói seguint les ordres de Himmler, es va començar a construir un altre gran camp de concentració que s’anomenaria Auschwitz II – Birkenau. Aquests camp tenia 250 barracons.
Aquest segon camp estava pensat com a camp d’extermini ja que disposava de dos grans crematoris, equipats amb càmera de gas i on segons la versió de les S.S. es podien cremar unes 5.000 persones cada dia. Van començar a funcionar a ple rendiment l’estiu de 1943.
En aquest llochi havia una rampa al costat de les vies del tren i és on es feia la tria de les persones a mesura que anaven baixant dels vagons.
El mes de març de 1942 van separar les dones del homes en el cap central d’Auschwitz. El 16 d’agost d’aquest mateix any, a les dones les van traslladar a Birkenau. Va ser aleshores quan es va produir el primer extermini en massa de les presoneres, 4.000 varen ser gasejades abans del trasllat.
Per aquestes dates, tots els nens van ser deportats a Auwchwitz.
Entre els anys 1940 i 1045 van morir en aquests camps més d’un milió de persones.
L’escrit de J.Verdaguer sobre l’Alzina del Passeig de Gràcia em va fer vibrar l’ànima.
De quina manera més intel·ligent, va ésser capaç de descriure una solitud i una enyorança mitjançant aquest resistent arbre que és l’alzina!
El relat“Fantasma” d’Àngel Burgas m’ha trasbalsat el sentiment.
No vull pas entrar en política, res més lluny de la meva intenció, però el relat, com us deia, m’ha tocat la fibra sensible i no m’he pogut estar d'expressar aquest sentiment. Sé que molts dels que ho llegireu no estareu d’acord amb les meves paraules i possiblement ni arribareu al final, però repeteixo, he sentit la necessitat de dir-ho i també sé que ho estic escrivint en un lloc on puc fer-ho, perquè sabem respectar els pensaments aliens tot i que potser no hi estem d’acord i fins i tot a vegades ha estat molt valuós i enriquidor el comentari i el diàleg.
El tema va d’Israelians i Palestins.
Avui que un percentatge important de persones veuen a Israel com un Goliat poderós lluitant contra uns Palestins indefensos i que fins i tot s’ha arribat a dubtar de si va existir l’Holocaust, m’agradaria només fer un petit homenatge a persones que he conegut tant d’un bàndol, com d’un altre, tant a un kibbutz, com a una ambaixada, com a una granja, com a un hotel de luxe, com a una tenda de beduïns al ben mig del desert. Ja fa uns anys hi vaig ser, vaig poder conviure amb uns i altres i entre ells no tenien problemes, convivien dignament, es respectaven, compartien les pastures del bestiar i fins i tot en alguns casos hi havia una bona amistat, però darrera d’un i dels altres hi ha la mà negra que mostra la seva part més cruel i sanguinària. És cert que Israel ha mort més palestins, és cert que molts són nens i civils, però també és cert que els terroristes de Palestina fan servir dones i infants com a escuts i que han fet saltar pels aires més d’un mitjà de transport, o una cafeteria en ple centra de la ciutat!
No vull justificar cap fet. Per a mi qualsevol arma hauria de desaparèixer, però sí que em fa mal que a vegades caiem en una parcialitat que no és del tot justa.
El poble sempre ha de patir el que decideixen els de dalt i els de dalt es reparteixen el pastis de la millor manera possible, amb enganys, amb silencis, amb tota mena de trucs per poder-ne treure el bocí més gran. No importa si el del costat passa gana.
Aquest relat, com us deia al principi, m’ha portat molts records, xerrades, moments, situacions... Tinc una amiga que podria ser el Joseph; a Paris vaig conèixer, en un petit museu de l’Holocaust, una persona que podria ser l’Eva i a Israel a “Yad Vashem”on hi ha l’edifici que recorda a totes aquestes víctimes, et pots fer una petita idea de com van arribar a patir aquestes persones i del gran esforç que van haver de fer per poder salvar els que van poder i així poder disposar d’un material que demostrés tots aquests fets.
Perdoneu-me si m’he atrevit a publicar tant l’escrit com el vídeo. És la meva petita aportació de suport als meus amics del cantó dels “dolents” que també han patit molt i continuen patint.
Si hagués existit aquesta casa, hauria estat una casa màgica. Qualsevol cosa que algú hagués desitjat, la casa li ho hauria concedit tot d’una. Però alerta, després ningú no hauria pogut desfer-se’n.
Hi hauria hagut una habitació capaç de fer sentir la pau més profunda, però primer s’hauria hagut de passar per una altra estança on s’hi hauria hagut de fer un bon examen de la pròpia actuació durant el dia. Si les coses no haguessin anat prou bé, l’habitació de la Pau s’hagués convertit en l’habitació de la penitència. També hi hauria hagut l’habitació de l’alegria, la de l'amor, la de la tristesa, la de la sanació i moltes altres petites cambres, amb diferents característiques.
El jardí hauria estat ple de tota mena de plantes: des de la més senzilla a la més exòtica; en un racó hi hauria hagut un petit hort que hauria comptat amb la petita planteta de farigola, així com amb les belles i exòtiques orquídies i altres plantes encara més extraordinàries.I no parlem dels arbres de tota mena que haurien fet sentir la sensació d’habitar un lloc especial i diferent.
Hauria estat un habitatge obert a tothom, sense diferència d’estats i condicions. Tothom hi hauria tingut les mateixes oportunitats. Però només s’hi hauria pogut anar de tant en tant. L’única cosa que no hauria pogut fer ningú, hauria estat desfer-se de cap objecte de la casa, però tothom hauria tingut dret a ocupar les habitacions de la Pau, de la penitència ,de l’alegria... Qui no hagués complert aquesta i unes quantes regles més -que ja us explicaré en una altra ocasió-, un bon dia s’hauria trobat dormint al llit enmig del carrer, perquè la casa hauria desaparegut.
El fill d'una bona amiga meva, ja fa temps em va regalar una bola de vidre molt bonica, en el seu interior hi ha una petita flor. La tinc sempre a la taula del despatx i la faig servir de petjapapers.
Un bon dia estava preocupada per un problema d’un amic meu. El volia ajudar i no sabia pas com fer-ho. El tema era una mica complex i havia d’anar en compte de no ferir susceptibilitats. No us ho creureu! de cop i volta la boleta de vidre és va il·luminar, amb una llum molt suau de tonalitats que anaven canviant del blanc, al blau, al verd... va desaparèixer la flor i en el seu interior hi havia un llibre obert per la pàgina on s'hi podia veure clarament la cara del meu amic. Com us podeu imaginar em vaig quedar d’una peça i no sabia si fugir corrents o quedar-me per veure que passava. A mida que anava passant els fulls, encara em vaig quedar més trasbalsada. La cara del meu amic es va anar desdibuixant i va anar sorgint com un relat que explicava la situació per la que estava passant , en els darrers fulls em va mostrar què havia de fer, com el podia ajudar i de quina manera se’n sortiria.
A partir d’aquell dia cada vegada que hi ha algun problema, em miro la boleta, li demano ajuda, em mostra el llibre i fent una passejada per les seves pàgines sempre hi trobo un bon consell. Moltes vegades, però ,la resposta no és senzilla i penso que encara queda molt camí per poder entendre del tot les seves instruccions i posar-les en pràctica d'una manera encertada.
