CORRELAT

Quan vaig conèixer l'Eusebi sempre estava rient, sempre enfeinat, bon amic de tothom. Allà on se'l necessitava, allà que hi arribava ell avanç que ningú! Tothom l'estimava. Dels seus llavis mai sortia un "no". Al capvespre se'l podia veure assegut en un vell balanci al porxo de casa seva, escoltant música, llegint un llibre o cantussejant una d'aquelles cançons que tant li agradaven del vell cinema.
Se n'anava a dormir tard i es llevava ben aviat "per començar am bon peu el dia", com sempre deia.

Vaig haver de marxar una bona temporada i quan vaig tornar no vaig veure l'Eusebi. Primer no en vaig fer massa cas... i havia tanta gent per veure!... però finalment vaig preguntar per ell perquè m'estranyava no haver-lo vist rondant pel poble o a casa seva (era pràcticament impossible passar un dia sense veure l'Eusebi). Aleshores em van explicar que havia estat "tontejant" amb una noieta del poble. Ell deia que eren molt bons amics i que s'ho explicaven tot. Corrien junts pels camps i els boscos de l'entorn sempre amb la rialla als llavis. La Roser, així es deia la noia, un bon dia va marxar, li havien ofert la possibilitat de fer uns estudis a Barcelona durant un any. S'anaven escrivint i s'explicaven les coses... potser no totes.
La darrera carta, l'Eusebi no la va contesta. Pensava: " Quan arribi a casa ja l'escriuré" ... "demà, que avui estic molt cansat..." i així anaven passant els dies. Cada vegada arribava més tard a casa, ensopit i mig endormiscat. Ja no escoltava música, ni se'l veia al porxo, tenia que fer la feina de casa, no podia perdre el temps!...
Quan acabava estava tan esgotat que posava el cap al coixí i es quedava adormit, mentre pensava: "demà..."

Jossie Casanovas