Pensant en el Petit Príncep

Ens heu demanat un conte i això és el que ha sortit:
El sol cremava com les brases enceses d'aquella llar de foc que ara, tant enyorava i quan tip i avorrit de cremar-ho tot, s'amagava, de cop apareixia ella, rodona, blanca, freda i li glaçava l'ànima.
Era conscient que estava sol, perdut en una desolació absoluta, però esgotat com estava de donar voltes i més voltes, tornant sempre al mateix lloc, finalment va caure rendit i es va endormiscar.
Va despertar-se quan tímidament el seu "enemic" es disposava a llevar-se i a cremar tot el que estava al seu abast, però aquest cop res era igual, el cel aquell dia dibuixava milers de formes captivadores en una sorra més neta i polida que de costum...
"Alguna cosa passa..." va pensar i tot seguit aparequé "ELL", amb el seu esguard transparent i a la vegada aspectant...
Es van observar una bona estona, fins que finalment "ELL" va trencar el silencia amb aquella frase contundent: "Si et plau... dibuixa'm un xai!".
Sí, ja ho sé, ben segur que és una imatge creada per una ment enterbolida en un paratge desolador, però és tan intensa i tan enriquidora que seria bo tenir-la més present.
També sóc conscient que no he escrit un conte, però no podia treure'm aquesta idea del cap i després d'embrutar més d'un paper i més de dos, he decidit que si tant punyia per sortir, és que ho havia de plasmar d'alguna manera i així ho he fet.

Jossie Casanovas