M’agradaria fer un resum del meu "recorregut" per l'Escola i no m’és pas gens fàcil.
Recordo la primera vegada que la vaig trepitjar, ara fa quatre anys (una mica com el peix fora de l’aigua)i aquest desig que ha anat creixent dia rere dia de quedar-m’hi!
He aprés a llegir submergint-me en les lletres, a recol·locar d’una manera més coherent cada paraula, a concretar l’expressió d’un pensament... i tantes i tantes coses!
També he gaudit d’aquesta passejada per les lletres amb el company i companyes de “cursa” i amb els guies extraordinaris que ens hi han acompanyat..
Quan la vida, gairebé ens dóna un ensurt a cada revolt, és molt reconfortant trobar un racó tant planer i tant ple a la vegada, que encara que només ens aculli una estona cada setmanaens ajuda a desconnectar del bagatge quotidià, a vegades un xic massa feixuc i a obrir una petita escletxa per on ens entra l’aire fresc.
Penso que tothom hauria de disposar d’unes hores per fer alguna cosa que els agradés i els omplis i el/les que som aquí hem d’estar content/contentes d’haver-ho pogut aconseguir.
Estic envoltada d’unes persones que han fet uns treballs tan bons que poc queda per afegir, però no voldria acabar aquest curs, sense donar les gràcies a l’Escola, als professors i al company i companyes per tota aquesta evocada d’informació, emocions i sentiments que hem pogut anar compartint durant tots aquests mesos.
Sense adonar-nos-en, s’ha acabat el curs. No us sentiu una mica més rics que quan el vam començar? Jo, us puc assegurar que Sí.
Amb aquestes imatges, us vull fer arribar el meu desig d’un bon estiu i un A REVEURE ben aviat.
I tant que refarem aquest cercle! i ben segur que serà més gran!
El general Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, també conegut com el Duc de la Victòria, fou el president del Consell de Ministres espanyol i va arribar a cap d’Estat com a “Regente” durant la minoria d’edat de la reina Isabel II.
Un cop arribat al poder va governar de forma dictatorial provocant nombrosos aixecaments en diversos punts de l’Estat espanyol, Barcelona no en va quedar pas al marge. El 1842 la Junta de Barcelona va decidir enderrocar la Ciutadella, que representava el símbol del domini tirànic de Felip V sobre Barcelona i Catalunya. Aquest acte desagradà profundament el govern de l’Estat. A més Espartero va imposar unes polítiques fiscals que amb un aranzel lliurecanvista afavoria les importacions angleses en perjudici de la indústria catalana. Per si això encara fos poc, s’hi va afegir l’exigència d’una lleva forçada. Tot plegat va acabar amb la paciència dels barcelonins que es varen revoltar. La reacció d’Espartero fou desmesurada ja que el 3 de desembre del 1842 va fer bombardejar Barcelona de manera indiscriminada des del castell de Montjuïc, i la ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una brutal repressió. Va ser en aquestes dures circumstàncies que Ferdinand de Lesseps fou nomenat cònsol de França a
Barcelona, on hi va restar durant 6 anys. Lesseps va organitzar l’assistència per a la colònia francesa resident a Barcelona, però en adonar-se de la magnitud de la repressió la va fer extensiva a tothom que la necessités.
Valent-se de la seva condició de diplomàtic, va negociar amb els caps de la repressió aconseguint aturar els bombardejos, alliberar nombrosos detinguts i rebaixar la quantiosa multa que es volia imposar a la ciutat. Aquests fets van propiciar que uns anys després, Barcelona, en agraïment a la seva decidida intervenció, dediqués a Ferdinand de Lesseps una de les places més grans i emblemàtiques de la ciutat.
El canal de Suez no es va inaugurar fins l’any 1869.
Resulta, però, que els diferents ajuntaments de Barcelona, incloent-hi l’actual, més pendents de no fer res que pugui molestar Madrid que no pas de fer valer la pròpia autoestima i dignitat, sempre han amagat o dissimulat el veritable motiu pel qual la ciutat va decidir dedicar-li una plaça a Lesseps.
Així, doncs, al final de la dictadura franquista, quan es varen catalanitzar i “mig democratitzar” les plaques dels carrers de Barcelona, va ser l’obertura del canal de Suez el que va figurar a les plaques de l’esmentada plaça, i no el seu veritable motiu.
El gest de Lesseps vers la ciutat i els seus habitants en uns moments com aquells, és molt d’agrair, i per això es va posar el seu nom en la que ja es preveia que amb els anys havia de ser una gran plaça (no la que tenim ara, sinó la que vindrà en un futur proper, i en la que s’esmenaran els bunyols actuals), crec que amb aquest gest, el que podríem considerar un deute vers la figura de Lesseps, queda suficientment satisfet. Malgrat tot, i per si algú considera que cal anar encara més enllà, penso que per no escamotejar més la realitat històrica, caldria que, fos quin fos el projecte, hauria d’anar acompanyat d’un text explicatiu deixant molt clar que Barcelona no li ha d’agrair a Ferdinand de Lesseps la construcció del canal de Suez, però sí, el fet d’haver-la deslliurat d’uns bombardejos salvatges contra la seva població civil ordenats des de Madrid.
