AL VENT - RAIMON

EL RETORN AL PIRINEU - (any 1839) - lliçó 24

La seva vida s’havia anat esquinçant a bocins. Tot el que estimava, tot pel que havia lluitat, s’ho havia empassat aquell monstre de ferralla. D’això fa ja molts anys, però per a ell, el rellotge havia deixat de funcionar aquell vespre, quan va sonar el telèfon i una veu fonda i trencada li comunicà l’accident.

Des d’aleshores, viure se li va convertir en una tasca feixuga i excessivament llarga.

S’havia traslladat a un petit poblet vora el mar i allà s’hi passava hores i més hores, com si esperés que una onada l’atrapés per sempre o li portés una resposta. I un bon dia, aquesta resposta per fi va arribar. Estava, com sempre, mig endormiscat amb el cap ple d’imatges que a poc a poc s’anaven esborrant i que ell s’esforçava en redibuixar una i una altra vegada per tal de mantenir-les el més vives possible, cosa que cada cop li era més difícil d’aconseguir. De cop va obrir els ulls i en l’illot que hi havia al seu davant, mar endins, li va semblar que una onada hi havia deixat suaument alguna cosa que es movia. Sense pensar-s'ho es va tirar a l’aigua i va arribar esgotat fins a l’illot on efectivament, s’hi va trobar un infant d’uns tres o quatre anys plorant completament abatut i desconsolat. Encara li van quedar forces, però, per dir alguna cosa que li va fer esbossar un tímid somriure. El va abraçar ben fort i se li va quedar adormit als braços. Al cap d’una estona i quan el cel es començà a enfosquir, se’l va col·locar a l’esquena i va reprendre el camí de tornada i encara amb el nen ben adormit se’l va endur cap a casa. “Demà, ja decidirem que fem” , va pensar. Era incapaç de prendre cap decisió. Estava massa cansat, massa confús, perquè també s’havia obert la porta a un sentiment que li agradava i l’espantava a la vegada.

A partir d'aquell moment va treure la vida del fons del calaix on l’havia arraconada tants anys i la va compartir amb aquell noiet que també ho havia perdut tot menys aquell amor que havia anat arrossegant amb ell fins que va trobar la persona a qui poder-li oferir.

Jossie Casanovas

LA MÀGIA DE LES PARAULES

Havia començat diversos escrits, però una idea m’empenyia amb força per sortir i no em deixava concentrar. Un esborrany, un altre... fins que al que final, i com que cada vegada crec menys en la casualitat, la vaig deixar sortir.
Aquesta idea no era altra que aquell recull de paraules que un personatge extraordinari va utilitzar per crear una situació tant meravellosament inversemblant i real a la vegada.
Que un pare sigui capaç de capgirar tot l’odi i l’horror d’un camp de concentració, fent-ho viure al seu fill com un joc, on han d’anar salvant diferents paranys pr guanyar el premi final, això sí que és màgia i difícilment superable. Suposo que tothom sap ja que estic parlant de “La vida és bella”.
La qüestió que jo em plantejo en aquests moments, és, si una situació tant dramàtica i d’una dificultat tant extrema, seria capaç d’obrir de bat a bat la porta a aquesta màgia que tots portem a dintre i que tantes i tantes vegades ens fa por deixar sortir. M’ha semblat que podia ser una bona reflexió.

Jossie Casanovas

L'ESCOLA DE LA DONA CELEBRA ELS SEUS 125 ANYS

L'any 1909 Francesca Bonnemaison, creava a Barcelona la Biblioteca Popular per a la Dona que fou la primera biblioteca de dones d’Europa. En la Barcelona d’aquella època, quan l’oferta cultural per a les dones era molt restringida; l’Institut de Cultura Popular, adscrit a la Biblioteca, acostà la cultura a les dones, tot oferint un ensenyament que les preparava professionalment. El nombre d’associades i matriculades va arribar a ser de 30.000 per curs.

Quan vaig acabar el Batxillerat era la persona més feliç del món. Estudiava francès, alemany i quatre nocions de màquina, correspondència i tot allò que algunes de les meves companyes ja havien aprés perquè havien fet Comerç.

Vaig començar a treballar i va arribar l’hora de fer el servei social (en aquest mateix lloc, on som ara), Va ser aquí on “las juventudes españolas” ens havien de preparar per a ser bones esposes i “las mujeres fieles y sumisas de un mañana” que es faria etern. Però també va ser aquí on per primera vegada vaig sentir parlar de l’Escola de la Dona. Sempre comentaris positius sobre aquesta Institució i de l’impuls tan important que va representar en uns moments ben determinats especialment pel paper que “maljugava” la dona en una societat aferrada a les seves arrels parcials i discriminatòries. Explicaven que s’hi aprenia a cosir, a brodar, a cuinar i totes aquelles coses que a mi no m’agradaven gens ni mica. No deia res, perquè les veia tant entusiasmades! però pensava: “No m’hi trobaran pas mai a mi en aquesta Escola”. A mi el que m’agradava era llegir i escriure i aprendre, però no pas a cosir. Això ja ho feien la meva àvia i la meva mare i per cert, força bé.

Van anar passant els anys i vaig decidir que la primera cosa que faria quan em jubilés (en aquest cas va ser prejubilació – vaig guanyar un parell d’anys), seria aprendre el català. Així ho vaig fer. Nivell B, Nivell C i ja no em va venir de gust fer el D. Un temps abans m’havien parlat d’un Centre que era una donació de Francesca Bonnemaison. Havia sentit parlar d’ella i em va agradar la idea de fer-hi alguna cosa. M’hi vaig apropar un dia i encara no havien obert portes. Van passar dos o tres anys i quan vaig acabar el català hi vaig tornar. Quina sorpresa no seria la meva, quan em vaig assabentar que aquell Centra era L’ESCOLA DE LA DONA!!! Per molt que el seu nom fos Francesca Bonnemaison.

Vaig demanar quins cursos feien, una mica per aprofitar el camí i em va sorprendre que hi havia alguna cosa més que costura, cuina, planxa, etc. etc. i precisament un dels cursos era de “Lectura i Escriptura” en català! He de reconèixer que tot pujant Via Laietana em vaig anar mirant els papers i vaig decidir que aquell curs em matricularia en aquesta assignatura. “Hi podré entrar? Com serà la professora?” i les companyes?”

D’això farà ja quatre anys. La primera “companya” que vaig conèixer, va ser un company. Nova sorpresa i ben agradable, estava obert també als homes.... No m’agraden les discriminacions. La segona “descoberta” va ser la professora, que avui considero ja Amiga, no dic el nom, no vull que se m’enfadi, però les que em coneixeu ja sabeu de qui estic parlant. És capaç de donar l’empenteta quan et quedes endarrerit, d’oferir la mà quan es fa feixuga “la pujada” , té tot allò que la fa una gran persona i a la vegada és una extraordinària professional. Les altres descobertes ja van ser progressives, moments entranyables de lectura de poemes, de sortides, de xerrades amb autors dels llibres que havíem anat treballant, etc. etc. No voldria acabar sense parlar, del professor que ens ha acompanyat els darrers cursos, sempre trempat i amb tanta paciència i de la resta de companyes amb les que hem anat compartint tota mena de sentiments i emocions. M’agradaria destacar-ne una en especial, que ens ha demostrat que tot és possible i que avui la tenim fent el Camí de Santiago.

Potser m’he allargat una mica massa. Potser no m’he centrat en tot el que va ser capaç de fer aquesta Escola ara fa 125 anys, però penso que en aquells moments es va encendre una flama amb molt pocs recursos i moltes traves, que avui, continua encesa i no deixarem que mai s’apagui. El meu petit testimoni és que hi he arribat tard, però d’aquí ja no me’n mou ningú!

Gràcies Francesca i gràcies a totes les dones que amb el seu esforç, han fet possible que jo avui pugui escriure aquestes paraules.

Jossie Casanovas