Lliçó 20 - Historia d'una vida

No recordo pas en quin moment es va esquinçar del tot la seva vida. El cas és que jo quan me’n vaig adonar ja no vaig poder fer-hi res, Al cap dels anys, un bon dia, però, va sentir la necessitat d’explicar-m’ho i vaig disposar-me a escoltar aquell relat, amb el cor encongit, i per què no reconeix-ho, amb una mena de remordiment de no haver estat capaç d’entendre les seves mitges paraules.

La Gemma havia nascut a pagès i tot i que ja de petita el seu afany era “estudiar i aprendre molt”, com ella sempre deia, doncs la veritat és que no li va quedar més remei que munyir les vaques, donar el pinso a les gallines i netejar la cort dels garrins, entre altres feines a quina més dura.

Es va enamorar d’un vailet ,en Pau, fill d’una gent benestant del poble veí. Però lògicament els pares d’en Pau tenien uns altres plans per a ell.

Va seguir treballant a pagès, fins que un dia, va començar a veure coses rares, a sentir sorolls estranys i es deia pel poble que s’havia tornat boja. Vaig anar a casa seva, un parell de vegades, però la vaig saber ajudar, no la vaig saber entendre. Potser ens era més còmode pensar com tots els altres que s’havia tornat boja. La van tancar en una mena d’hospital, ens van dir que no es podia anar a veure i així “d’obedients” ho vàrem fer, jo, i les altres.

Va passar temps i ningú es va recordar de la Gemma. En Pau es va casar, i el poble va fer un tomb. En uns enderrocs, van descobrir alguna cosa que deien que tenia molt valor per la seva antiguitat i el poble es va anar omplint de turistes.

Un dia, anava jo cap el mercat i de lluny em va semblar veure la Gemma, a mida que m’hi vaig apropar vaig veure una cosa prima, esquifida que si assemblava força, quan va ser al meu costat, em va mirar amb uns ulls tristos i va seguir caminant com esmaperduda. Em vaig quedar tan gelada que no vaig reaccionar fins que no vaig ser a casa. Aleshores em vaig refer i vaig anar cap a casa seva. De tot el que em va explicar no us en podria fer un resum. Era massa llarg, massa trist i massa seu.

Jossie Casanovas

TEMA LLIURE - DIVAGACIONS

Jossie Casanovas

EL CARRER DELS PETONS-Capítol IV - ELS SONS

Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.

El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.

Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar de què! M’ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells (ells mai cantaven de nit), si ja eren al voltant de les sis, poques vegades m’equivocava.

Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.

Jossie Casanovas