La Maria i en Joan, es van conèixer a la feina. Ell era l’ajudant del comptable i ella la secretària... de la secretària... del secretari del Consell d’Administració.
D’en tant en tant coincidien a l’hora d’esmorzar, un cafè dolent d’una màquina prejubilable i un petit entrepà embolcallat amb paper de plata.. A poc a poc aquelles coincidències van deixar de ser-ho per convertir-se en trobades esperades. A les 10’30h. en punt tot dos feien cap, a la màquina.
Ell vivia a Sant Andreu i ella al barri de Gràcia. El lloc on treballaven era a prop de la Plaça de Sants.
En Joan anava a treballar amb el seu 600 que encara feia olor de nou i la Maria agafava el metro fins que en Joan li va dir un grapat de petites mentides: que havia d’anar a Gràcia a no sé què, que li anava bé pujar pel carrer Gran..., és ben igual això no varia la nostra historia, el cas és que a partir d’aquell dia en Joan cada matí a les set, esperava la Maria davant de casa seva i junts marxaven cap a Sants. Sense ni adonar-se’n van anar compartint tantes coses que un ja no podia fer res sense l’altre. Així van passar uns anys plens d’il·lusions que alimentaven un futur encara llunyà, fins que de cop, tot es va desballestar.
La Maria va agafar una malaltia que se la va endur en quatre dies i en Joan es va anar assecant com una flor els darrers dies de tardor. Per ell havia començat un hivern que cada cop era més fred i més fosc,.
Als matins seguia fent la mateixa ruta i s’aturava davant la porta de casa de la Maria esperant que baixés..., al cap d’una estona arrencava com podia, el vell 600 i anava cap a la feina.
Un bon dia, va decidir que ja no podia aguantar més. La vida li era massa feixuga sense la Maria i pensava, que no tenia cap sentit continuar sol, aquell camí que havien encetat junts. Va escriure una nota on explicava el seu estat al seu germà i va sortir de casa amb la idea clara de no tornar-hi.
Va passar, com sempre, per casa de la Maria. Aquest cop, però, no es va aturar, només es va girar per veure-la per darrera vegada!... En aquest lapsus de temps, va haver de trepitjar a fons el fre que no va respondre fins passats uns segons que li van semblar segles, allà al davant de cop li va aparèixer una nena, que un cop el vell cotxe es va aturar, estava estirada a terra. Va baixar com un boig, si va apropar i la nena li va fer un somriure. “No t’espantis, home” li va dir, “que no m’has fet res, només que en veure que miraves aquella casa amb tanta insistència, m’ha estranyat, he pensat que passava alguna cosa, jo també m’he aturat, he relliscat i he caigut, però tu ni m’has tocat”. En Joan pàl·lid, esgarrifat, trist i content a la vegada, li va preguntar el seu nom. “Em dic Maria i tu?”. “Jo em dic Joan” va respondre, i la Maria va continuar: “En aquesta casa que tu miraves hi vivia la meva tieta que tenia un molt bon amic que es deia com tu, però la tieta es va morir i ara la seva mare i els seu germà estan molt tristos i per això he vingut, per passar amb ells aquestes vacances. El problema és que aquí no hi tinc cap amic... que ho voldries ser tu?” En Joan la va abraçar i la va acompanyar a la casa. No hi havia entrat mai. Va seure una estona, va explicar que havia passat i en sortir la Maria li va fer un petó i una abraçada. Quan ja era a punt de pujar al vell 600 li va fer un crit: “Joan... demà quan pleguis, per què no em vens a buscar i donem una volteta amb el teu cotxe?”, “Fins demà” va dir en Joan i se’n va anar corrents cap a casa per estripar aquella nota que ja mai no llegiria ningú.
Jossie Casanovas
