LLiçó 4 - Salvar un poema!...

M'és molt difícil salvar només un poema. En podria escollir de tants i tants poetes que m'agraden!... però si només en puc escollir un, serà de l'Ignasi Iglesias. Vaig trobar aquest llibre de poemes de l'any 1930 amb autògrafs de l'autor a la biblioteca del meu avi. Havien estat amics quan eren joves i sempre me n'explicava histories. De gran vaig rellegir la seva obra i aquest poema em va fer sentir quelcom d'especial per això l'he "volgut salvar".

SOL D’AMOR

Sembla que vegi el sol, quan veig la mare!
la llum que va apagar-se en morí el pare
brilla avui en el cor i en els ulls d’ella,
que viu vessant tendreses pel seus fills,
guiant-los i apartant-los de perills,
amb tot i ser ja vella.

Prop seu, quan m’acarona o reconvé,
respectuós i humil, em sento infant;
i tots els meus anhels d’amor i bé
floreixen en sos llavis, tremolant,
amb el seu parlar dolç, que és mon encant.

I l’escolto seguint-la amb la mirada,
com a la llum del dia el gira-sol,
mentre ella, com a mare enamorada,
quan tinc l’ànima trista i emboirada,
em torna l’alegria i el consol,
deixant-me encoratjat per vèncer el dol.

Qui pogués enjoiar-la, triomfant,
amb les flors d’una forta joventut,
retornant-li, amb l’olor vivificant
la força i la salut
que, de tant estimar-nos, ha perdut,
i eternitzar sa vida i son consol,
fent sempre a vora seu de gira-sol!

Tot i enyorant la llum del cor del pare,
sembla que veig el sol, quan veig la mare!

Jossie Casanovas

Pensant en el Petit Príncep

Ens heu demanat un conte i això és el que ha sortit:
El sol cremava com les brases enceses d'aquella llar de foc que ara, tant enyorava i quan tip i avorrit de cremar-ho tot, s'amagava, de cop apareixia ella, rodona, blanca, freda i li glaçava l'ànima.
Era conscient que estava sol, perdut en una desolació absoluta, però esgotat com estava de donar voltes i més voltes, tornant sempre al mateix lloc, finalment va caure rendit i es va endormiscar.
Va despertar-se quan tímidament el seu "enemic" es disposava a llevar-se i a cremar tot el que estava al seu abast, però aquest cop res era igual, el cel aquell dia dibuixava milers de formes captivadores en una sorra més neta i polida que de costum...
"Alguna cosa passa..." va pensar i tot seguit aparequé "ELL", amb el seu esguard transparent i a la vegada aspectant...
Es van observar una bona estona, fins que finalment "ELL" va trencar el silencia amb aquella frase contundent: "Si et plau... dibuixa'm un xai!".
Sí, ja ho sé, ben segur que és una imatge creada per una ment enterbolida en un paratge desolador, però és tan intensa i tan enriquidora que seria bo tenir-la més present.
També sóc conscient que no he escrit un conte, però no podia treure'm aquesta idea del cap i després d'embrutar més d'un paper i més de dos, he decidit que si tant punyia per sortir, és que ho havia de plasmar d'alguna manera i així ho he fet.

Jossie Casanovas

JA TENIM UN NOU BLOG

Hola,
Ànim ja tenim el blog, ara "només" cal que l'anem omplint i entre tots fem un blog tan bonic com el de l'any passat. Ens costarà una mica... però ho hem de fer!....
La meva adreça és: jcll-narracions

Jossie